Obtén el visor de Flash

Faustí Barberà: ciència, constància i càritat

7 de mayo de 2013
per Rafael Roca*

Amb el pas del segle XIX al XX, les divergències ideològiques i de criteri de les diverses sensibilitats valencianistes que s’aixoplugaven al si de Lo Rat Penat s’accentuaren a propòsit del discurs d’obertura de curs que, en desembre de 1902, pronuncià l’alaquaser Faustí Barberà Martí; i, sobretot, a partir del juliol de 1903, el moment en què n’ocupà la presidència Josep Maria Ruiz de Lihory, més conegut com el Baró d’Alcahalí, i Barberà, que entre 1895 i 1903 hi havia ocupat diversos càrrecs de responsabilitat, es veié bandejat de la junta directiva de l’entitat. Fou per això i més coses que, en 1904, un grup de vells i joves lletraferits descontents amb la deriva que havia pres el ratpenatisme –entre els quals, Josep Maria Puig i Torralva, Francesc Badenes Dalmau, Ramon Andrés Cabrelles, Miquel Duran de València i Eduard Boix– fundaren la societat València Nova amb l’objectiu d’avançar envers el valencianisme polític.
L’elecció del doctor Barberà com a president de València Nova es produí dos anys després, el 16 de desembre de 1906, i marcà un nou període d’intensa i frenètica activitat, ja que durant els sis primers mesos al front de l’entitat l’alaquaser promogué visites, pronuncià conferències, realitzà viatges, practicà gestions artístiques i bibliogràfiques i, el que és més important, impulsà l’organització de la Primera Assemblea Valenciana de Regionalistes que tingué lloc els dies 28, 29 i 30 de juny de 1907, un aplec cultural i reivindicatiu que commemorava el bicentenari de l’abolició dels Furs en 1707, i que ell mateix presidí.
Si hi pogué desplegar tota aquesta activitat fou gràcies a la seua immensa capacitat intel·lectual –era un metge de prestigi internacional–, al seu tarannà actiu i vital i al suport incondicional que li oferiren els membres de València Nova, que li professaren notables manifestacions d’admiració i estima. En aquest sentit, en febrer de 1907 l’escriptor i exratpenatista Josep Maria Puig i Torralva ja destacava la ciència i l’altruisme que engalanaven la personalitat de Barberà. Així, asseverava que havia «pres part activa en moltes e importants empreses de cultura valenciana»; que havia contribuït «poderosament» a la fundació del Col·legi valencià de sordmuts i cecs i de la leproseria de Fontilles; i que «la seua independència política», «sos coneiximents mèdics i sos treballs en literatura li han conquistat just renom en els centres científics i literaris de València, i son reconegut regionalisme l’ha portat a la presidència de la nostra València Nova, que té posades ell les seues esperances i les seues simpaties».
Una vàlua intel·lectual i una independència de criteri polític, les de Faustí Barberà, que varen ser remarcades novament el 25 d’abril de 1926 –és a dir, demà farà vuitanta-set anys–, quan, vint-i-set mesos després de la seua defunció, el municipi d’Alaquàs organitzà el que segurament és l’acte de lloança més important que mai no s’haja dedicat a l’obra i la memòria del doctor Barberà, i que el catedràtic i advocat Josep Feo Cremades qualificà com un premi pòstum a la ciència, la constància i la caritat de l’homenatjat.

*IDECO de l’Horta Sud