Obtén el visor de Flash

Silla

Ayuntamiento Plaça del Poble 1, Silla, 46460 Población 16.358 hab.
Teléfono 96 120 01 16 Extensión 25 km2 Km2
Email Altitud msnm
Web www.silla.es    

 

Silla, antròpica i natural

 
                                                                                                                                             FREDERIC SÒRIA I ROSALENY
                                                                                                                                              Papers de l’Horta, núm. 18 (primer semestre de 2003).
 
El port de Silla encara és un port típic, sense afegitons de ciment. Sempre és un bon moment per a anar al llac i a les terres del seu voltant.
 
població 2004: 16.358 hab.
superfície: 25 Km2
densitat: 654 h./Km2
llocs d’interés: Port de l’Albufera, Torre islàmica, Casa Correus, Església Parroquial de la Mare de Déu dels Àngels.
Resulta prou difícil referir en uns pocs fulls tot allò que permeta, si més no, aproximar-se al coneixement d’un poble. Més encara si s’ha nascut i viscut en ell, cosa que fa decréixer l’objectivitat que tots pretenem quan no podem defugir l’encàrrec de donar a conéixer allò que ens és tan pròxim.
Recorde que en la meua primera època d’estudiant ens deien que la geografia no determina, però sí que condiciona pràcticament totes les activitats dels homes.
 
Amb el pas del temps, sembla que aquesta afirmació vaja perdent força. De tota manera, potser convindria situar Silla abans d’entrar en més detalls. I ací un geògraf ens diria que el nostre poble està a 39º 21’ 40’’ de latitud nord i 0º 24’ 41’’ de longitud oest. La realitat, però, és que tots ens situen al final de la Pista de Silla. I això sí que no és cert o, almenys, no sempre ho ha sigut. Puc donar fe que el nostre poble ja era on és, abans que construïren la famosa Pista. El que sí que val a dir és que la nostra és una situació privilegiada en relació als camins que, des de fa molts segles, corren paral·lels a la Mediterrània o s’endinsen cap a la meseta. Les vies de comunicació han sigut les que han condicionat una bona part de la nostra història. Situats vora la Via Augusta, enmig del Camí Reial, sobre la N-430, la N-341, i no sé quants números més, en la bifurcació de les línies de ferrocarril que van cap al sud i l’oest i finalment, és cert!, on comença –o acaba, si es vol– la Pista de Silla. Unes vies de comunicació que ens han fet en moltes ocasions entrar en la història, per a bé o per a mal, que ens han permés progressar i que també han acabat estrangulant pràcticament el poble, encaixonant-lo entre vies que ningú no vol soterrar i carreteres que ara, només ara, comencen a ser un poc menys angoixants.
 
La sort que tenim és que el nostre terme municipal, a diferència d’altres de la comarca, és prou extens, un dels majors de l’Horta Sud. Exactament té 25 km2, en forma de més o menys un rectangle de 6 km de nord a sud i de 4 km d’est a oest. Una bona part de cara al sud i a llevant recau sobre –o potser hauríem de dir abraça– l’Albufera, amb un dels tres únics ports que té el llac, juntament amb Catarroja i el Palmar. També són aquestes tres les poblacions que tenen una
confraria de pescadors, tot i que a hores d’ara la de Silla té un caràcter simbòlic per la desaparició d’aquells que es dedicaven professionalment a la pesca. Poble de pas i poble de llac. Això hem sigut durant molt de temps i encara hui, en bona mesura, continuem sent-ho.
 
No en tenim, de muntanyes
El nostre terme és quasi pla, i només en la part sud-oest s’eleva lleugerament, no ultrapassant en cap cas els 35 metres d’altitud. El centre del poble està exactament a 8 metres sobre el nivell de la mar. I respecte als sillans, ja en som prop de 17.000. Anàrem augmentant a poc a poc, fins arribar en només 15 anys (de 1960 a 1975) de ser- ne pràcticament 8.000 a 13.000. Calgué créixer urbanísticament, com es feia en aquells anys, de manera desordenada –o millor, deshumanitzada–, i encara n’estem patint els efectes. Entre l’any 75 i el 81, quan semblava que la crisi que afectava altres zones passaria de llarg, arribaren prop de 3.000 persones al nostre poble, el qual, només en sis anys, augmentà la població un 22%. El punt d’inflexió del moviment immigratori es produiria a partir dels anys huitanta, i s’estabilitzà la població pràcticament fins als nostres dies.
 
Els anys seixanta suposaren, com a bona part del nostre País, el principi d’un procés d’industria­lització que transformà radicalment tota la societat. És cert que ja teníem alguna que altra indústria o fàbrica, com es deia abans. Ací tots recorden el “Molí de les Xiques”, ja desaparegut, o les famoses destil·leries Ríos, els productes de les quals ens han acompanyat, i encara ens acompanyen, en els bons i en els mals moments que tots passem al llarg de la vida. Fora del camp, en pocs llocs més es podia guanyar el pa. Als camps encara hi havia blat, molta taronja, també molt d’arròs i, en general, una gamma amplíssima de productes que ara, si en volem, hem de dur-los de països llunyans o de zones menys “riques”.
 
En els anys cinquanta només hi havia quatre carrers empedrats; la resta eren de terra. També quasi totes les cases tenien el pis de terra compactada, amb corral i estable. Les portes sempre estaven obertes, les claus al pany, les façanes blanques i els xiquets al carrer. S’havia de parar atenció, això sí, a l’intens trànsit de carros que en hora punta –a les dos del migdia o a poqueta nit– feia oir expressions ja desaparegudes que, curiosament, entenien els animals i que es barrejaven amb els crits dels xiquets i de les seues mares reclamant-los per a dinar o per a sopar. Curiosament, les mares sempre eren oïdes per tots els xiquets excepte pels que eren seus. Quan es feia de nit, a diferència d’ara, tot es tornava fosc. Només quatre bombetes en els carrers cèntrics donaven bona nota dels avantatges del progrés.
 
Industrialització
I tot això va començar a canviar, no a poc a poc, com sempre havien canviat les coses, donant temps per adaptar-se, sinó d’una manera radical. De sobte començà a créixer el nombre de bicicletes i motocicletes, hi aparegueren uns monstres enormes anomenats tractors, els cotxes es multiplicaven, la ràdio ja no estava sola; això ja ho recorde jo, quan a l’estiu pràcticament tot el carrer sopava davant d’alguna de les poques cases que tenia tele. La industrialització ens incorporà, de sobte, al món modern. I començà a vindre molta gent a la qual no enteníem massa bé quan parlava; al terme apareixia cada dia un edifici nou que requeria braços per a treballar. Alguns començaven a deixar el camp, almenys com a feina exclusiva; apareixia el llaurador a temps parcial, que és, quantitativament i des de fa temps, el majoritari. Els fills de Silla, en pocs anys, passarien massivament per les universitats, reservades abans per a uns pocs privilegiats. Tot passà si fa no fa en vint anys. Potser massa ràpid perquè la gent se n’adonara.
 
Els canvis tingueren lloc en tots els pobles de la nostra comarca, però la industrialització afectà Silla com pocs, precisament per la seua situació junt a unes vies de comunicació que, també ara, serien decisives. Vies de comunicació i marjal-Albufera. Potser siguen les dues coses que més ens han condicionat des de sempre. I això que ja som ací fa més de dos mil anys.
 
Actualment no hi ha ni un pam de terra sense aprofitar. No ens queden ja ni prats ni boscos, als quals fa menció Jaume I en el Llibre dels fets, i pràcticament el 80% del terme està dedicat al cultiu de l’arròs, la taronja o les hortalisses. La resta correspon al nucli de població, a zones industrials o a vies de comunicació. Tot ho ha transformat l’home, com sol dir-se, amb el seu treball i el seu esforç. I les transformacions, si anem a la història, començaren relativament prompte.
 
Els orígens
No tenim constància que abans dels romans hi haguera població al nostre terme municipal. Per raons de seguretat, els llocs habitats durant el bronze valencià i el període ibèric se situaven en zones elevades i ja sabem que no en tenim, d’aquestes. Això no obstant, tampoc no podem descartar visites ocasionals dels habitants del voltant a la recerca dels recursos pesquers de l’Albufera que, no s’ha d’oblidar, arribava a les portes de l’actual poble. Però això no són més que hipòtesis que, tanmateix, no hem de descartar si atenem el cas de l’Albufereta d’Anna, entre d’altres.
 
El que sí és cert és que el nostre terme començà a ser habitat d’una manera estable amb l’arribada dels romans. Sembla que les restes més antigues se situen al voltant dels segles I-II aC en un lloc anomenat, curiosament, l’Alter. També a la Masia dels Foressos, vora la carretera d’Albacete, va aparéixer un fragment de mosaic. Aquests dos llocs, dissortadament, encara no han estat excavats.
 
Però les troballes més importants d’època romana hem de situar-les, a hores d’ara, al mateix centre del poble, junt a la torre musulmana. L’any 1979 Mascarell i Martí Oliver ja donaven com a certa l’existència d’un poblament d’entre els segles I i II dC. Les recents excavacions realitzades els anys 2001-2002 han permés corroborar aquestes dades, amb l’aparició d’importants peces que, juntament amb les procedents de la primera excavació, es troben exposades al museu inaugurat el passat 25 d’abril a la mateixa torre musulmana.
 
Moltes de les troballes d’època romana, tant de Silla com dels voltants, estarien relacionades amb una sèrie de construccions rurals ( villae), sorgides a partir d’una centuriació que prendria com a eix la Via Augusta, actual N-332. Com veiem, estem parlant no solament de nuclis de població que, com en el cas de Silla, han tingut continuïtat durant més de dos mil anys, sinó també d’una via de comunicació que encara hui en dia és l’eix vertebrador de la comarca, l’autèntic carrer major de l’Horta Sud.
 
Tenim poques dades dels segles III i IV, moment de profunda crisi econòmica i política. Tampoc no sabem massa coses sobre l’arribada dels nous pobladors “bàrbars”, pocs certament com per a alterar l’estructura demogràfica, que no política, de la nostra comarca. Vora l’antiga carretera, de bell nou, és on han aparegut restes visigòtiques a Sollana; algunes també a Alcàsser, però no al nostre poble.
 
Invasió musulmana
La invasió musulmana a principis del s. VIII transformà radicalment les estructures polítiques i demogràfiques de tot el nostre país i de Silla. En canvi, l’estructura socioeconòmica continuà sent, com a l’època romana, de base agrària. Tradicionalment s’ha pensat que foren els musulmans els que crearen tot el nostre sistema de regadius; i això s’ha de matisar molt. El que es produí va ser un increment de la superfície conreada, la introducció de nous cultius –l’arròs, per exemple– i la implantació de noves tècniques, fonamentalment la sénia, revolucionària i omnipresent als nostres camps fins no fa massa anys.
 
Els musulmans, entre d’altres coses i com passa a tants pobles, també ens deixaren una torre. Però la nostra, heu de permetre’m que ho diga així, és diferent. I ho és per consistència i per essència. Les seues dimensions no són les habituals per a les torres de defensa musulmanes. No és una senzilla torre de guaita. Hui encara impressiona per les seues mides, i això que no la veiem rodejada pel mur que la protegia. Però és que, a més, no solament era part d’un conjunt defensiu que girava entorn de la ciutat de València. El lloc que ocupa havia marcat durant l’època precedent, i continuaria marcant fins al dia de hui, el centre polític i social del nostre poble.
 
Hem de suposar que a l’arribada dels musulmans hi hauria població hispanoromana. Les profundes crisis econòmiques que havia patit la societat a partir del segle III, la desestructuració de la societat tardoromana, l’anarquia i les insuportables càrregues fiscals, possibilitaren que els nouvinguts no foren rebuts de manera hostil. La situació, com sol dir-se, ja no podia ser pitjor. Es tractava de continuar treballant la terra i no tindre problemes amb els nous veïns musulmans que hi havien arribat. El canvi de llengua, costums i fins i tot de religió –ja sabem, per allò de pagar menys impostos–, vindria a poc a poc. De la mateixa manera que passaria després amb els cristians, els musulmans que arribaven ho feien per a intentar millorar la seua situació: qui està bé en un lloc difícilment el canvia per un altre de desconegut. Aquesta va ser la seua casa fins a l’expulsió massiva que patiren. En principi, una vida tranquil·la, uns moments d’esplendor per a la cultura, un poder polític estable i fort. Ací, a Silla, una vida senzilla: poques cases, poca gent, poca terra cultivada, aigua obtinguda gràcies a les sénies i a les fonts naturals, boscos i prats, i una zona pantanosa que ocupava tota la marjal actual, en la qual es començava a plantar arròs. Hi hauria, com no, un edifici –probablement molt senzill– consagrat com a mesquita. I això sí, algun que altre Yúsuf, Fàtima o Ahmad jugant davant les cases i a l’aire lliure.
 
Aquesta degué ser la imatge de Silla durant bona part del període musulmà. A partir del segle XI, però, arribaren temps d’incertesa. Amb la desintegració del Califat de Còrdova, les invasions dels almoràvits i dels almohades i el perill dels bàrbars cristians, que realitzaven contínues incursions per la zona, es va fer necessari fortificar una sèrie de punts que serviren de suport a la defensa de la ciutat de València. I Silla fou un d’ells. Sembla que l’estructura actual de la torre l’hem de situar, precisament, al voltant del segle XI. En el moment immediatament anterior a la conquesta cristiana el nostre poble era, de fet, un punt essencial en la defensa meridional de València.
 
La conquesta
Abans de la conquesta, Jaume I ja havia estat un parell de vegades per Silla. La primera, l’any 1233, quan arribà a la Torre d’Espioca i la segona, dos anys després, quan es va detindre “denant Cilla e albergam aquí per ço car hi havia bona asina de llenya e de prats”, segons ens conta el rei mateix en la seua Crònica.
La conquesta del nostre poble es va produir l’any 1238, i també tenim la sort que és Jaume I qui ens relata com van succeir les coses. “E, estant aquí (a la Boatella), enviam a Cilla, ab un fenèvol nostre dos rics hòmens nostres, don Pero Ferrández d’Açagra e don Eixemèn d’Orrea, e combateren-
la bé per set dies. E a cap dels vuit dies reteren-se, e així haguérem Cilla”1. Zurita ens ho conta d’una manera semblant: “ don Pedro Fernandez de Açagra ...y don Ximeno de Urrea con la gente de cavallo de sus compañias, y buen numero de peones, fueron para combatir a Cilla, que está de la otra parte de Valencia sobre el estaño, y llevaron una machina pedrera; y dentro de ocho dias se rindieron los moros que en ella avia, y entregaron el lugar al Rey”.2
 
Silla, com era costum, ja havia estat donada abans de la seua conquesta. En aquest cas, a l’Orde Militar de l’Hospital el dia 15 de gener de 1233. La tàctica de donar llocs abans de ser conquerits ja sabem que era prou utilitzada, ja que així el donant s’assegurava el suport del beneficiari a l’hora de lluitar per la que seria, en caure, possessió seua.
 
En arribar els cristians, una part de població musulmana va fugir, però molta es va quedar ací. Els cristians, pocs certament, haurien d’esperar fins a l’any 1243 perquè s’atorgara la primera carta de poblament. La sublevació musulmana encapçalada per al-Azrak quatre anys més tard, obligà a assegurar els llocs conquerits amb nova població. Així, el 25 de novembre de 1248 l’Orde de l’Hospital atorgava una segona carta pobla a dotze pobladors dels quals sabem el nom, i per a un total de 60 veïns. Aquesta seria la repoblació que a la llarga tindria èxit. Novament es produïa
l’arribada de gent que volia millorar les seues condicions de vida, no massa beneficioses en els seus llocs d’origen. I ara sí que serien expulsats pràcticament quasi tots els musulmans. Al carrer ja no jugaria Fàtima o Yúsuf; ara serien Ferran, Arnau o Maria. Sempre la mateixa història: persones que se’n van per a buscar una vida millor. I pensar que d’ells, emigrants, venim nosaltres, que ara ens permetem mirar amb ulls de pocs amics els qui són com els nostres avantpassats!
 
Orde de Montesa
Silla, com ja s’ha dit, quedà sotmesa en principi a l’Orde Militar de l’Hospital, que també repartiria uns anys més tard, el 1308, les terres de la marjal. Després de l’extinció dels templers i de la distribució de les seues possessions, el lloc de Silla passà a ser domini del nou Orde de Montesa (19 de setembre de 1319), senyor del nostre poble fins a la desamortització del segle XIX.
 
I així anaren passant els anys, molts anys, amb un senyor feudal, en aquest cas de caràcter religiós i militar, que imposava exigències desmesurades a la població, tant a escala econòmica com personal. Tenim en la nostra història fets importants i personatges curiosos. Hem de fer menció, en el segle XIV, de l’existència d’un rector, Pere Saplana, que fou acusat d’heretgia en un procés que acabaria amb la intervenció del mateix Papa.
 
Un segle després, Jaume Roig es permetia fer una lloança a les dones de Silla, cosa estranya en un misogin com ell. Així, en l’ Espill ens diu: “Una alamanya io sé tendera, gran filanera com les de Cilla”.
 
El segle XVI veuria com Vicent Peris, un dels cabdills de la guerra de les Germanies, es refugiava a la torre i resistia durant tres dies el setge del governador de València, que a la fi no pogué véncer-lo.
 
També patírem la crisi del XVII, amb dues epidèmies de pesta fortíssimes els anys 1648 i 1670, que reduïren enormement la població i que deixaren Silla només amb 90 cases habitades, les mateixes, aproximadament, que veuria Cavanilles quan visità la nostra ciutat el 16 d’abril de 1793. Hem de suposar que seria ben tractat pels sillans de l’època perquè diu d’ells que son tan aplicados al trabajo, que con dificultad se hallarán otros que mas partido saquen de la tierra, logrando casi todas las producciones del reyno”. Afirma Cavanilles que “ cincuenta años hace quando las aguas de la albufera dormian hasta las cercanías de Silla, quando los carrizales, enéas y maleza ocultaban las vacas que entraban á pastar, y quando el cultivo del arroz era muy limitado, eran freqüentes las epidemias, y funestos los efectos... Hoy que con el cultivo del arroz se ha dado movimiento á las aguas, y se han disminuido los cenagales infectos, hay pocas tercianas y muchos hombres prolongan sus vidas hasta los 70 y 80 años. Quisieran los vecinos aumentar los campos de arroz rebaxando el suelo de la huerta contigua; pero no se les permite, porque en tal caso se infectaria el pueblo por la inmediacion de las balsas artificiales”.
 
 
Transformacions del segle XVIII
I és que les transformacions de Silla foren notables en el segle XVIII, tant al poble com al terme. La fisonomia del centre de la ciutat canvià totalment. La supressió dels Furs provocà, entre moltes altres coses pernicioses, el canvi en el sistema de govern municipal. Ara es crearan els ajuntaments
i la figura de l’alcalde. Tot i que Montesa continuà mantenint-hi els seus drets, l’antic Palau de la Senyoria passà a ser Ajuntament, es va començar a construir la nova església al voltant dels anys 50 i es finalitzà la Casa Correus a les acaballes del segle (1794). L’arribada de l’aigua del Xúquer l’any 1771 permeté incrementar considerablement la superfície dedicada al regadiu, mentre anava reduint-se el secà que, no obstant això, a mitjan segle XIX encara ocupava bona part del terme. Fins i tot, els majors encara recorden camps de blat i parlen del vi que ací es feia. No ho hem vist els més joves, això.
 
Pel que fa a les zones pròximes a l’Albufera, en aquest segle començà una política general d’expansió agrària que significaria la transformació en arrossars d’una gran superfície coberta fins al moment per canyars i aiguamolls. Encara que en aquest període també es va prohibir durant alguns anys el cultiu de l’arròs, per les malalties que ocasionava, els nous establiments significarien definitivament la incorporació d’enormes extensions de terres guanyades al llac i la consegüent reducció de la seua superfície. A mitjan segle XVIII, l’Albufera tenia unes 14.000 hectàrees; un segle més tard, havia quedat reduïda a la meitat. L’any 1975 només en quedaven al voltant de 2.000 hectàrees.
 
Conflictes del segle XIX
El segle XIX fou un període ple d’incerteses i de conflictes. Els sillans participàrem amb 19 homes en la guerra que la monarquia espanyola declarà als revolucionaris francesos, patírem directament la Guerra del Francés en 1808 i 1812, les diverses guerres carlines –amb 18 isabel·lins del poble afusellats–, la Revolució del 68... Molts dels nostres ciutadans hagueren de moure també a Cuba. Per cert, no és massa la gent que sap que l’heroi de la independència cubana, José Martí, tenia els seus avantpassats a Silla a banda la desamortització i l’arribada del ferrocarril (1852) foren els dos fets més importants d’aquest període. La primera possibilità l’alliberament de mecanismes i energies productives que passarien a mans d’una xicoteta burgesia local en uns temps en què el liberalisme lluitava per imposar-se com a corrent ideològic dominant. Els impostos, que ja no es pagaven a l’orde, revertien directament, almenys en part, en benefici del poble. Respecte del ferrocarril, suposà un avanç considerable ja que tot quedava més a prop i Silla podia incorporar-se, gràcies a ell, al món modern. Les exportacions es veurien afavorides, cosa que repercutiria tant en els productors com en els intermediaris. Silla encara és, en l’actualitat, un punt essencial en les línies ferroviàries, no solament de passatgers sinó també de mercaderies. L’expansió agrícola i la millora de les comunicacions féu incrementar considerablement la població i el nucli urbà. Els canvis socials obligaven a obrir nous establiments. Aparegueren casinos, tavernes i també, el 1879, un teatre. Prompte desapareixerien les barraques, substituïdes per cases modestes d’una planta, o de dues amb entrada de carro i “quarto” per banda, si els diners ho feien possible. La dimensió de les cases en algun dels nostres carrers encara permet albirar aquelles que s’han construït sobre solars ocupats anteriorment per barraques. A les darreries del segle arribava, finalment, l’enllumenat públic; aquelles quatre bombetes a què féiem referència més amunt i que, amb la seua modèstia lumínica, anirien estenent-se pel poble a poc a poc.
 
Després vindria, a principis del segle XX, la construcció del mercat (1907-1913), ja desaparegut, i de les cases modernistes, que encara tenim, així com l’empedrat dels carrers més cèntrics... I després d’un període de creixement econòmic que coincidiria amb la I Guerra Mundial, tot es va parar. La rebel·lió militar del 36, la revolució i l’experiència de col·lectivització del Muntó, la guerra i la postguerra, que encara no han acabat d’oblidar-se del tot. La democràcia arribà en plena crisi econòmica i amb molt de treball per fer per tal d’adaptar el poble a les noves necessitats, conseqüència de la industrialització i de l’increment de la població. Feia falta fer-ho o refer-ho tot: noves escoles, nous carrers, clavegueram, vivendes, serveis socials, biblioteques, parcs, enllumenat, instal·lacions esportives. Érem un poble que volia ser modern però que no tenia els serveis bàsics. La democràcia hagué de consumir les seues primeres energies a dotar-se’n. Només quan tot això es va aconseguir, es pogué plantejar com havia de ser la Silla del futur. I en això estem.
 
 
Silla en els nostres dies
Ja no som, des de fa molts anys, un poble agrícola. Tot i que la major part del terme està cultivada, l’any 2000 només hi havia 140 persones donades d’alta en el règim especial agrari de la Seguretat Social. El que som ara mateix és un dels pobles més industrialitzats de l’Horta Sud, amb un sector serveis que, com passa als països més desenvolupats, és el més important de la nostra estructura productiva, i ocupa la major part de la població activa (més del 60%), mentre que la indústria dóna treball a més del 30%. La resta es reparteix entre la construcció i l’agricultura.
 
El sector industrial podem dir que està prou diversificat, amb una forta implantació d’empreses alimentàries i del moble, però també amb una important presència de les metal·lúrgiques, plàstiques i químiques. Pel que fa a la producció, es destina majoritàriament als mercats situats fora de la nostra comarca, tant al nacional com a l’estatal. El relativament bon teixit industrial que tenim arrossega el problema de la dimensió reduïda de les empreses; pràcticament la meitat tenen menys de 10 treballadors.
 
El sector comercial pateix, paradoxalment, el que és considerat un dels avantatges del nostre poble: la proximitat a València i la disponibilitat d’unes bones comunicacions. L’una i les altres fan que els clients es desplacen a la capital per a realitzar les seues compres. Tot i això, el comerç local es manté en contínua renovació i adaptació a les circumstàncies canviants.
 
Entre 1995 i 2000 vàrem perdre més de 1.000 habitants; el saldo migratori l’any 1999 va ser negatiu en 129 persones. Una política urbanística restrictiva provocà aquest lleuger descens de la població, que a hores d’ara està corregint-se per l’augment dels habitatges construïts recentment. El que no para d’augmentar, a pesar dels esforços de quasi tots, és el preu de l’habitatge i els beneficis d’uns pocs.
 
El nostre grau d’associacionisme (50% de la població) és molt superior a la mitjana estatal (20%). És difícil trobar a Silla alguna persona que no siga d’un club esportiu, d’una falla o d’una associació cultural. I això és bo. Tenim una població relativament jove, amb un nivell de formació que mai no havíem tingut. I això és molt bo.
 
Ja tenim molts dels avantatges de les grans ciutats, i també els inconvenients. Els nostres xiquets ja no poden jugar al carrer. Això s’ha acabat. Ara els hem de posar dins dels parcs, perquè els Jeremy, Jennifer, Francisco, i algun que altre Jaume o Alí també pateixen les coses que de negatiu té el progrés.
 
Potser ens trobem ara mateix en un moment decisiu per al futur del nostre poble. Potser siga ara l’ocasió de plantejar-se com volem deixar-lo a les noves generacions. Tot allò bàsic ja està fet. Ara es tracta de qüestions no de forma, sinó de fons. De fer un salt qualitatiu absolutament en tot: en serveis, en cultura, en economia, en formació...
 
Festes populars
Finalment, vull permetre’m aconsellar-vos una visita a Silla. El nostre calendari fester ofereix unes grans possibilitats. Al gener, la festivitat del patró –sant Sebastià– i la mostra comercial que s’organitza des de fa uns anys; al març, les falles; per Setmana Santa les processons; a Pasqua, encara podeu anar –cada any en som menys– a les eres; el Corpus, que està recuperant en la processó una part de la tradició perduda; Carnestoltes, que també està reviscolant, com en tants altres llocs. El 9 d’Octubre... Però les que no heu de perdre-vos són les festes d’agost, en honor al Crist, que sense ser les patronals sí que són les més importants. Ací som especials en això; un poc creguts, si voleu. Molts pobles tenen a l’estiu festes semblants, però el seu Crist sempre porta un adjectiu que l’acompanya: de la Salut, del Perdó, de la Sang... Ací no. Ací és el Crist de Silla i prou, que ja és més que suficient i bona mostra de la consideració que té entre els sillans. El que és més important d’aquestes festes és el cant de la Carxofa i el ball de la Dansa dels Porrots.
 
La primera és un motet que interpreta un xiquet o xiqueta vestit d’angelet en el moment en què el Crist torna a l’església en finalitzar la processó del dia gran, el 6 d’agost. El nom li ve del mecanisme que s’obri quan s’inicia el cant, que té forma de carxofa. També existeix a altres pobles, però el nostre potser siga el que ha mantingut millor i amb més puresa aquesta tradició.
 
Pel que fa a la Dansa dels Porrots s’ha de dir que, lamentablement, no és romana. És una dansa guerrera de la qual encara no sabem certament l’origen, que també es balla a algun altre poble de la comarca, i que està en connexió amb la multiplicitat de danses i escenificacions relacionades amb la festa del Corpus. Nosaltres li hem donat entitat pròpia i tenim documentada la seua representació des del segle XVIII.4 Només es balla el dia del Crist, llevat de circumstàncies especials, i hui és, probablement, la representació més genuïna del nostre poble. El que hem perdut és la Moixeranga, que també es ballava ací, com en tants altres llocs del nostre país; hauríem de fer tot el possible per tal de recuperar-la.
 
Si el que voleu és marxa, també en tenim. Hem aconseguit, a més, alló que molts pobles estan intentant sense poder acomplir: tindre una zona d’oci als afores del poble. No podia ser en un altre lloc: l’antiga carretera, la de sempre, el carrer major de la nostra comarca, acull en la zona denominada Quatre Camins un conjunt d’establiments per a la nit que permeten que la distracció, imprescindible per a uns, no torbe el descans necessari per als altres.
 
Torre islàmica
Com que tampoc ha de ser tot festa, no estaria de massa visitar els monuments més representatius que tenim. I, en aquest sentit, és imprescindible pujar a la torre musulmana. Primer, per la pròpia construcció. Salvada miraculosament de l’enderroc, declarada monument artístic nacional en 1982 i restaurada dos anys després, és un dels millors exemples de torre defensiva que hi ha a la comarca.
Però, a més del continent, és interessant el contingut. El passat 25 d’abril es va inaugurar la Col·lecció Museogràfica instal·lada al seu interior, que recull les troballes de les excavacions realitzades al voltant de la torre. Hi ha una bona mostra de peces d’època romana i musulmana, així com altres documents de la nostra història.
 
No es pot deixar de visitar l’església, construïda en el segle XVIII, d’unes dimensions considerables si la comparem amb les dels pobles del voltant. De planta llatina, amb volta de canó longitudinal i transversal i creuer rematat per una cúpula, té una capella annexa, dedicada al Crist, en la construcció de la qual participaren, entre d’altres, Cotanda i Lleonart. Les pintures que decoren l’església són obra de Vicente López, deixeble de Maella i pintor de cambra de Carles IV i Ferran VII, i foren realitzades l’any 1800. Es tracta dels frescos millor conservats d’aquest artista.
 
A la mateixa Plaça del Poble es troba també la Casa Palau, Casa Correus o Casa del Rei. Amb els tres noms s’ha conegut aquesta obra de Vicent Gascó, potser el més important dels arquitectes neoclàssics valencians. Fou inaugurada l’any 1794 per l’administrador del Reial Patrimoni, i per això es coneixia com la Casa del Rei. Com que era el lloc on les diligències recollien el correu de Silla, acabà sent coneguda també com a “Casa Correus”. Tancada durant molts anys, ha sigut recentment rehabilitada per a ser destinada a dependències municipals, precisament l’ús que tenia assignat quan fou construïda.
 
Encara tenim al poble moltes cases modernistes que s’han conservat en molt bon estat, especialment aquelles que continuen sent utilitzades com a vivenda. Un passeig pels carrers de Sant Roc, Sant Josep o dels Forns ens permetrà admirar cases que, a diferència de les actuals, no són còpia unes de les altres.
 
El port de l’Albufera
I no se’n pot anar ningú de Silla sense visitar l’Albufera i la zona que la rodeja. El port de Silla encara és un port típic, sense afegitons de ciment. Sempre és un bon moment pera anar al llac i a les terres del seu voltant. En cada època de l’any ens trobarem uns colors diferents. Des de Silla és possible realitzar excursions en barca –altament recomanables– o passejar pels anomenats corredors verds, perfectament senyalitzats i que permeten fer-se una idea del que és i degué ser la zona en temps passats. Si podeu aconseguir que algun pescador us prepare un allipebre, el dia serà complet. Potser l’Albufera siga el major patrimoni que tenim.Potser ni nosaltres mateixos, de vegades, el valorem com cal. I jo no he entés mai per què és de València; o millor dit, no veig per què no pot ser nostra, de la gent de l’Horta. Nosaltres som els qui la coneixem, els qui hem viscut d’ella i els qui hui li donem vida. Nosaltres som els qui l’entenem, perquè compartim amb ella moltes hores. Veiem com canvia de color copiant el cel. Oïm el seu silenci, impressionant, quan es pon el Sol. Aqueix instant en què callen els animals, en què es calma el vent, en què res, llevat del cercle que cau, es mou. És el moment en què la Natura, tota, es fa present. Hi deu haver una explicació lògica per a aqueixa quietud i per a aqueix silenci, però, en aquest cas, preferisc no saber-la. Vull pensar que l’Albufera, i tot allò que en ella viu, saluda la mort d’un dia i tot i tots queden a l’aguait d’un altre que encara ha de nàixer.