Obtén el visor de Flash

Aldaia

Ayuntamiento Plaça de la Constitució, 10 Población 27.000
Teléfono Extensión 1,1km2 Km2
Email ajuntament@aldaia-ajuntament.es Altitud msnm
Web http://www.aldaia.es    

Aldaia, espai de civilitzacions en diàleg


                                                            JOAN V. PEIRÓ I CERVERA
                                                   Papers de l’Horta, núm. 7 (1r. semestre de 1997).

Present, passat i futur estrenyen les seues mans, la indústria antiga amb la moderna i postmoderna.

població 2004: 26.442 hab.
superfície: 16,1 Km2
densitat: 1.642 h./Km2
llocs d’interés: Cisterna del s. XVII, Església Parroquial de l’Anunciació, Ermita de la Saleta, Cinturó Verd,
Teatre Auditori Municipal (TAMA), Centre Mediambiental-Casa del Tio Carmelo, Centre de Convivència-Casa
del Bollo, Rajolar de Vicent Camp.
Assegut a la terrassa del bar del Centre Cultural Gil-Albert, a la plaça de la Cultura, podia escoltar amb nitidesa la cançó del Raimon: “...jo vinc d’un silenci...”. Aquesta definició històrica em porta a recórrer el poble, Aldaia, tant en les seues coordenades del temps com en les coordenades d’espai.

La ubicació d’Aldaia: municipi de l’Horta, situat a 8 km de València, ha possibilitat, al llarg d’aquest segle, el creixement industrial d’alimentació, fusta, construcció, joguines, transports,... base econòmica creixent que ha facilitat el canvi de fisonomia, el pas de poble a ciutat. On la indústria de serveis més avançada conviu amb la indústria tradicional de ventalls, pipes... On les grans naus industrials conviuen amb els tradicionals fumerals dels rajolars del segle XIX. Sembla com si el temps passat i el present s’hi fusionaren fent-se coincidir en un mateix instant, com si els temps més allunyats confluïren en un mateix lloc i esdevingueren equidistants. L’art àrab de la teula i la rajola, exponent d’una cultura, convivint amb la fabricació de panells per a naus espacials. Present, passat i futur estrenyen les seues mans, la indústria antiga amb la moderna i postmoderna.

I no solament amb la indústria artesanal antiga. La trilogia mediterrània de l’agricultura de secà i la de regadiu, avui en recessió, conviu amb l’ordenament urbà més modern envoltat, tot ell, per un Cinturó Verd, guardià del sòl agrícola, i espai d’encontre i esbarjo dels distints grups que conformen el poble: menuts, joves, grans i majors. El Cinturó Verd, guardià de la pugna entre “ l’impuls expansiu de l’urbs i la resistència del camp”.

Des del Cinturó Verd entrem a Aldaia per qualsevol de les dues entrades antigues: la de Xirivella o la de Quart. Tant l’una com l’altra conserven l’antic disseny de carretera amb arbres a les voreres: un salze, uns plataners... i la respectiva séquia, avui sense el seu típic color de fang. Això sí, amb vestigis alarmants de contaminació.

L’entrada de Quart ens porta directament a la mateixa plaça del poble. Un camí que devia comunicar directament amb el terme d’on depenia: Quart de Poblet. Així ho testimonia la seua història i ho recorda el seu escut amb la llegenda i l’abat representat. Dependència que deixà de ser-ho a les acaballes del segle XVIII. Una vegada més se’ns presenten els nostres orígens i se’ns recorda la confluència de les diverses cultures que són la nostra història: en aquest cas la musulmana i la cristiana, des de la conquesta del rei En Jaume.
.
Des del Barri del Pilar, havent deixat el rajolar de l’entrada, i passant pel carrer dels Coladors, testimoni de la producció de l’aiguardent que s’hi fabricava amb el raïm de les vinyes que s’hi cultivaven al segle passat, arribem a la plaça de la Constitució. Aquest lloc, centre del poble, conté també tres moments de la seua història: la Cisterna, l’Església de l’Anunciació i el monument a la Carta Magna –que suposa, també, la fi de la lluita clandestina per les llibertats socials i polítiques–. Una lluita, per cert, en què calladament participaren tants aldaiers i aldaieres des de cadascun dels barris: del Crist, Mocholí, Danone... Barris que fan olor de classe obrera, de gent treballadora, generosa, solidària. D’ací i de nouvinguts. Tots ells formen un únic poble que suma les seues inquietuds, les seues creences, les seues formes diferents...

La Cisterna s’ha usat, al llarg dels segles, per tal d’abastir d’aigua el poble durant els mesos d’estiu, mesos de calor i de sequera. Es tracta d’una construcció senzilla, en forma de túnel, estèticament integrada en l’edifici del nou Ajuntament, que avui en dia fa la funció de sala d’exposicions.

Monument a la Constitució
Tots els vestigis semblen una fi i a la vegada un inici. No solament el monument realitzat per Alfaro, el monument a la Constitució de 1978, que ben bé suposa la fi de la repressió i prohibició franquista i l’inici de la convivència en llibertat; també l’Església, la Cisterna, el carrer Major, els carrerons de Melcior i de Platero. Mirant el passat sembla que les paraules de Raimon: “ jo vinc d’un silenci...de gent que va alçant-se des del fons dels segles...”, sembla, dic, que estiga referint- se directament a Aldaia. Un poble amb vestigis d’època romana, que devia ser una alqueria en època musulmana, o un conjunt d’alqueries disseminades que depenien, des de la conquesta del rei Jaume I, del castell de Quart amb qui compartí la seua història amb relacions de senyor-vassall. Aquest silenci històric té molt d’enyoradís i, al mateix temps, el reconeixement i assoliment de la seua pròpia identitat, el reconeixement de la seua individualitat, té molt d’encoratjador. Enyor i coratge, coratge i enyor, dos aspectes que caracteritzen les persones. En el cas d’Aldaia, dues virtuts de la seua gent, que han fet possible el canvi realitzat últimament al poble, i el manté a l’aguait amb una esperança activa.

Olla, sopà i orelletes
La Plaça, el carrer de l’Església, centre comercial i administratiu. Modernitzat en la seua configuració urbana i convivint amb els pocs elements salvats de la desfeta dels anys seixanta i setanta: l’edifici antic de l’Ajuntament i l’edifici nou. El centre on tenen lloc les festivitats més solemnes durant el mes de juliol i sobretot el 6 d’agost. Curiosament fou un 6 d’agost de 1835, arran de la desamortització, quan Aldaia va deixar de pertànyer al Monestir de Poblet. El mateix dia de la festa grossa de les Festes Majors del poble. El dia que es canta “La Carxofa”. El dia que, amb tota la família reunida, es dina la típica Olla de la Festa del Crist i ens delectem amb la Sopà. En altres moments de l’any podrem tastar el Pimentó amb tonyina, o les Orelletes, o podrem menjar-nos la Llongao una Reganyà.

Tots ells plats típics que el pas del temps no ha pogut esborrar de la memòria gràcies a la fidelitat d’un poble amant dels seus detalls tradicionals i sabedor que la seua identitat està farcida de detalls, com el seu origen, equilibrats, els uns, exagerats, els altres, senzills, uns altres, i altament variats, la resta. Són: l’equilibrat pimentó amb tonyina, l’ensucrada sopà, les olioses orelletes, les humils llongues i les reganyades, i l’olla de festa. Singulars i variats. Talment com el mateix poble.

La plaça Major també ens ofereix la Casa de la Música –es podria pensar en Aldaia sense que sone la música?– i el centre de trobada i convivència, fonamentalment de joves: el Centre Joaquim Sorolla. I junt a aquesta esperança de futur, el tribut als més majors: la Llar dels Jubilats. Tot, exponent de l’esforç d’un poble que calladament va superant-se, va millorant... Sense exclusions, convivint el passat i el present, la realització i l’esperança, el tram final i el principi, la seguretat i la lluita a pit descobert, la solidaritat antiga i la solidaritat nova. Tot en diàleg permanent i en pacífica coexistència. Des de la tolerància.

Suma d’identitats
Tots els pobles són producte dels esdeveniments i avatars de la història que han esdevingut al llarg del temps. Ací, a Aldaia, les necessitats de supervivència han originat barris: de la Colònia, de la Brillantina, del Crist, del Pilar,... que amb l’aportació de les seues respectives cultures, han enriquit la convivència fent-la plural des del respecte i el diàleg. Les necessitats de treball, de seguretat, de realitzar un futur més prometedor, motivà el trasllat de famílies senceres que, a poc a poc, anaren formant els actuals barris amb una urbanització típica en cadascun d’ells. La capacitat d’aquests grups féu possible la integració, des del respecte, sense cap trauma. Han sabut mantindre la seua pròpia individualitat, les seues arrels, fent un exercici constant d’aproximació i integració a l’entorn que els ha acollit. Al binomi individualitat col·lectivitat, la gent respon amb el diàleg i la convivència de les diferents cultures. Aquest diàleg va sempre precedit pel respecte als signes que ens identifiquen.

De la mateixa manera que cada grup tenia, sense voler-ho, una identificació: la tipologia de cases que configurava el barri on vivia: a la zona dels terrers, el Barri del Crist, vora el Barranquet –ja per pocs anys pel desviament que s’ha realitzat– dues barriades, a l’entrada per Quart, el Pilar... Cada grup portava al poble una forma d’entendre les coses, la vida… A poc a poc s’han anat fent un únic poble, amb les seues característiques en diàleg constant, les unes amb les altres. Acceptant la pluralitat i sumant les identitats per tal de construir l’actual Aldaia. Les diferències culturals, fruit dels processos giratoris, han deixat pas al projecte d’integració supracultural que permet adoptar uns valors bàsics mantenint les formes pròpies.

Un inventari de les festes que s’hi realitzen al llarg de l’any ens mostra clarament la constitució de l’actual Aldaia. No estic parlant de les festes típiques religioses. La universalitat d’aquestes són fruit d’altres factors. M’estic referint a les manifestacions cíviques com a grup social i com a manifestacions de l’origen propi. I així mateix, hom pot observar com la participació en elles no és tancada, no té res a veure amb delimitacions culturals. S’aprecia més la participació, el retrobament, la relació, la necessitat de dir qui som... coses que superen l’empobriment, la marginalitat i el racisme. El mateix trobarem si fem un inventari de les associacions humanitàries que actuen al poble: també ens porta a la mateixa conclusió. No és casual la força d’organitzacions com Aldaia Solidària, existents avui al poble, i des de les quals es fa extensible a altres àmbits, fins i tot internacionals, el tarannà de diàleg, d’ajuda, de solidaritat, de desig de germanor amb què es viu ací al poble. Es tracta d’una cooperació real, viscuda i transmesa.

Vitalitat cultural
L’habitabilitat, marcada pel bon tracte, està enfortida per les infraestructures que posseeix, tant les educatives com les sanitàries, com les d’atenció social. I totes les altres que permeten un increment qualitatiu des del punt de vista cultural i artístic. Des de l’Escola d’Arts i Oficis, les dues bandes de música, l’Orfeó –amb 25 anys d’existència i reconegut prestigi nacional i internacional– l’Escola Municipal de Teatre... són mostres, una vegada més, de la capacitat d’associacionisme i d’inquietud
que té el poble. Del seu dinamisme.

Dinamisme que se’ns manifesta amb totes les construccions últimes que han fet canviar, en molt pocs anys, no solament la fisonomia de poble sinó el concepte de poble habitable. Són els nous barris, però aquesta vegada fruit d’un disseny urbanístic pensat per a les persones. Estic referint-me al Mercat i a la zona que l’envolta, al Parc del Coscollar i tot el nou nucli dels voltants... Endarrerits han quedat ja els carrers estrets amb finques excessivament altes. La llum i el sol està entrant als carrers. La llum, el sol, i també els espais verds com la plaça d’Europa, o les grans avingudes com la de Joan Fuster. Noms de nous espais que expressen el desig de fidelitat a la supervivència d’un poble que, sense oblidar el seu passat, vol projectar, ja ara, el futur. Un futur que ja vol integrar-se en l’espai del poble, com ara el Nou Mercat,centre de compra i venda però també d’intercanvi cultural i de celebracions. És l’altra dimensió que té un mateix edifici.

La Plaça d’Europa ens porta al carrer de l’Església, i aquest ens du al Barranquet, a l’estació de tren i a Alaquàs. Aquesta cruïlla ens pot significar moltes coses. El Barranquet ens fa memòria del país on vivim. Un lloc on la pluja no sap ploure.

Un lloc de sequera o torrentera. Encara ara, després de quaranta anys, està en la memòria del veïns i veïnes l’última malifeta. Fou un dilluns que la gran quantitat d’aigua ploguda a l’interior, féu evacuar el habitants de les vivendes contigües. Tant les del marge dret del barranc (el barri de la Brillantina), com les del marge esquerre i les de la mateixa plaça. Encara avui, en dies de forta pluja, la gent ho recorda i tremola. Esperem que el nou desviament faça oblidar l’aspecte fosc d’aquest desaiguador natural i ens possibilite fruir del seu espai, avui inicialment convertit en jardí i espai lúdic. ¿No serà aquesta una mostra més del destí del poble: la seua constant lluita contra les adversitats que històricament l’han flanquejat? Siga com siga, sempre ha estat motiu per a l’afirmació com a poble: en l’adversitat, demostrant la seua capacitat de solidaritat i en el nou disseny d’us de l’espai: en convertir l’avinguda d’aigua en un avinguda d’arbres.

Vorejant el Barranquet, tot ell ple d’història pels seus desbordaments, el travessem i ens endinsem pel pas inferior de l’estació del tren. El tren. Uneix o dificulta la unió? A la barrera natural del barranc s’afegeix la de les vies. Els canvis de principi de segle possibilitaren la unió dels pobles. En aquest cas, amb el cap i casal: València, i amb els de l’interior: els de la Foia de Bunyol, de la Plana d’Utiel, fins a Conca i més enllà. Aquest benefici no ha tingut un desenvolupament harmònic amb el creixement del poble. Les necessitats han envaït els espais de l’un a l’altre. L’estació, que estava allunyada del poble, avui ha quedat absorbida i engolida pel nucli urbà. I s’han generat les actuals dificultats de la zona del poble enllà de la via.

Les Encreüllades
Fora ja del pas inferior, se’ns presenta el pas natural a Alaquàs. Estem ja molt a prop dels límits urbans típics dels pobles de l’Horta, on la separació geogràfica d’un poble i l’altre la constitueix un mateix carrer. Però encara queda tros d’Aldaia. La visió que podem contemplar, tan bon punt eixim del pas inferior, és enganyosa.
Almenys la de la part dreta, urbanització típica de l’especulació dels anys seixanta/setanta. Una urbanització en contrast amb la del nou creixement del poble, amb la de la plaça del País Valencià, lloc d’aplec dels veïns i veïnes d’aquesta zona amb el Centre Cultural Matilde Salvador, i amb les construccions de la plaça de les Corts
Valencianes. Dos estils urbanístics radicalment diferents.

En aquesta part, els carrers i les places, al final, ens porten als centres educatius i al gran Parc de les Encreüllades. Un altre lloc de convivència i descans, de jocs i entreteniments. De possibilitat de contacte humà, de trencament amb la monotonia habitual i possibilitat de diàleg de les distintes mentalitats que integren aquesta barriada. La part esquerra de l’eixida del pas inferior ens porta a una Aldaia de nou disseny. No només per la seua urbanització sinó per la potencialitat dels seus serveis: el Pavelló Cobert, el Poliesportiu, l’Institut Nou, el Centre de Formació Empresarial, l’encara sense estrenar Taller Ocupacional per a disminuïts físics,... Tota una oferta educativa i cultural. Opcions per a tots els habitants que volen viure plenament. Que saben que la vida és treball, però també és altres coses. Coses sense les quals la persona no pot arribar a ser plenament. Al ventall de possibilitats culturals ja descrites, s’hi sumen, ara, les esportives i les de formació.

Potser siga la formació, la cultura, l’element que ha dinamitzat la transformació d’Aldaia, que l’ha feta créixer superant-se, que ha possibilitat el canvi de la seua fisonomia, des del diàleg i la integració. Des del diàleg històric, espacial i cultural. Des de la integració de les seues civilitzacions. Si és així, Aldaia ens demostra que l’educació, el respecte, la tolerància i la solidaritat, són, veritablement, una inversió de futur per a totes i tots aquells que estimen la vida i treballen per dignificar-la. Perquè és eixe l’esperit que ha fet possible aquest poble que és meu, és teu i és de tots i per a tots.

 

 

zoom imagenes dcwebImágenes ampliables