Obtén el visor de Flash

Xirivella

Ayuntamiento P/ Concòrdia, 6 - 46950 Población
Teléfono 96 313 50 50 Extensión Km2
Email Altitud msnm
Web www.xirivella.es    

 

Xirivella, la identitat renovada d’un poble vell
 
XAVIER AGUSTÍ
Papers de l’Horta, núm. 14 (primer semestre de 2001).
 

 
població 2004: 28.515 hab.
superfície: 5,2 Km2
densitat: 5.483 h./Km2
llocs d’interés: Ermita de la Mare de Déu de la Salut, La Closa, Casa del Dau, Alqueria del Pollastre, Centre Instructiu Musical.
 
No resulta senzill descriure la realitat de Xirivella en aquest 2001. Podem dir que els seus 5,4 km2 se situen al Pla de Quart, entre els municipis de Mislata, Aldaia, Picanya i València. Tanmateix no és fàcil reflectir la realitat complexa i plural d’un municipi que ha passat en pocs anys de ser un menut poble agrícola de l’Horta a una dinàmica ciutat que prompte arribarà als 30.000 habitants. Aquella Xirivella que va ser i que ja no tornarà perviu encara en els vells carrers del centre antic, on encara és parla valencià, en l’horta que resisteix l’assetjament de la indústria i de l’especulació i, sobretot, en el record dels habitants del poble; persones com Josep Giménez "Palleta" o Paco Ortiz "el Blec", que constitueixen l’autèntica memòria viva d’un poble. Però a aquesta s’uneix una altra Xirivella, la Xirivella obrera sorgida amb l’emigració, la Xirivella manxega, castellana, andalusa.I el resultat d’aquesta mescla no és, com pensen alguns, una ciutat dormitori, sinó un poble amb identitat pròpia, amb una intensa vida social i associativa, divers i de vegades contradictori, però capaç d’integrar gent de molt diversa procedència en un projecte comú de futur i convivència.
 
Un poc d’història
La presència humana a Xirivella està testificada des de l’època romana, segons confirmen els elements arquitectònics d’aquella època que van ser trobats a l’alqueria de Castillo, enderrocada durant la construcció del polígon industrial. Segons ha demostrat l’historiador Miguel Sorribes, sembla que en aquella època hi havia una explotació agrícola. També d’origen romà és el nom de Xirivella, a partir del terme llatí silvella("petit bosc").
Poc sabem dels aproximadament 500 anys de dominació àrab, però d’aquella època data la transformació en una fèrtil horta de gran part de les terres: l’Horta Alta, regada per les séquies de Benàger i Faitanar, i l’Horta de Baix, que rep l’aigua de la séquia de Xirivella, braç de la séquia mare de Mislata.
 
Jaume I donà el senyoriu de Xirivella a l’orde de Calatrava, al qual pagaven els colons la part de la collita estipulada per l’arrendament més el delme. En 1398 les terres de Xirivella van ser pignorades per onze anys a Pere Boïl. Els Boïl posteriorment és feren amb el senyoriu definitiu del llogaret de Xirivella i el mantingueren fins a la seua emancipació en 1811, arran de la Llei de Senyorius. Un altre episodi significatiu de la nostra història medieval va ser la vinculació de Ramon Muntaner amb Xirivella. El cavaller català va residir durant algunes temporades en una alqueria propietat de la seua dona, on va començar a escriure la seua Crònica. L’any 1609 Xirivella va quedar pràcticament deshabitada a conseqüència de l’expulsió dels moriscos, i el 1612 es va atorgar la carta pobla que va permetre la ràpida recuperació demogràfica amb nous colons.
 
En 1794, Cavanilles calculava la població en 196 veïns, mentre que Madoz, a mitjan segle XIX, elevava la xifra fins a 1.020 habitants. El creixement demogràfic ha sigut continu des de llavors, però el salt més espectacular es va produir en la dècada dels seixanta; dels 9.250 habitants de 1960 es va passar a 20.063 en 1970 per efecte de l’emigració. Posteriorment el ritme de creixement ha sigut més moderat i actualment la població voreja els 27.000 habitants.
 
I així, fins a ben entrat el segle XX, Xirivella va ser un xicotet poble de senzills agricultors. Aquell que busque per arxius i biblioteques el rastre en el passat de xirivellers il·lustres que destacaren en les lletres, en la política o en les armes se sentirà decebut. La terra, el seu cultiu, ha sigut la principal ocupació dels habitants de Xirivella al llarg de segles. Sovint les persones d’una certa edat rememoren amb enyorança quan tots en el poble es coneixien i se saludaven, quan la vida era més modesta i més senzilla, les portes de les cases estaven obertes durant el dia i els xiquets es banyaven en les séquies de l’horta. Un se sent contagiat d’una certa nostàlgia del paradís perdut, però també hem de pensar que no tot era meravellós en el passat. A principis de segle XX, la major part dels llauradors de Xirivella eren menuts arrendataris que cultivaven la terra de propietaris que vivien a la capital. El cas més destacat és el de Salvador Castillo, qui, a través d’herències i compra de terres, acumulava 163 hectàrees d’horta a Xirivella, ni més ni menys que la quarta part de tot el terme municipal, en el qual també hi havia zones de secà. Hi havia també una tradicional divisió en dos bàndols, coneguts com els Polls i els Grugues. La rivalitat passava de pares a fills i ningú al poble se’n podia mantindre al marge. Resultava quasi impossible que un Poll i una Gruga es casaren i la rivalitat donà origen, com en altres pobles, a la formació de dos casinos, amb les seues respectives bandes de música.
 
Es tracta d’un conflicte, el dels Polls i els Grugues, difícil d’entendre i explicar per als que som forasters, però al nostre parer el seu origen està relacionat amb els mecanismes caciquils i de clientelisme de l’actuació política durant la Restauració. Després de la Guerra Civil, amb la dictadura franquista, la divisió ja no tenia molt de sentit, a poc a poc anà perdent força i hui no en queda més que el record dels més vells.
 
Patrimoni amenaçat
El creixement urbanístic ha arrasat gran part del patrimoni històric de Xirivella. A l’horta, moltes alqueries ha desaparegut per causa del creixement urbanístic i de la construcció d’infraestructures, com ara el nou caixer del riu Túria o el polígon industrial (on es trobava la ja esmentada alqueria de Castillo); altres han estat fagocitades pel creixement del poble, i de les que continuen en peu, una volta perdut el seu sentit inicial com a habitatges per als llauradors, algunes presenten un estat ruïnós i d’abandó. Tanmateix, encara tenim els xirivellers al nostre abast la possibilitat d’un deliciós itinerari entre les alqueries que queden (les del Pollastre, Canut, Sorrejín, de Rabiando, de Sorli⁄), passejant entre camps ben treballats. En el poble, les noves construccions també han acabat amb moltes de les antigues cases, entre elles algunes d’importància històrica, com la Casa del Delme, a la plaça de l’Església, que era on els llauradors pagaven el delme i les primícies de les collites per les terres arrendades als senyors de Xirivella. El pla urbanístic vigent, aprovat el 1989, ha evitat aberracions urbanístiques i patrimonials com les comeses en èpoques anteriors (la plaça de l’Església n’és un bon exemple) i ha salvaguardat la trama urbana del centre antic; però no afavoreix la conservació i rehabilitació dels edificis antics, al contrari, permet que n’augmente l’alçada, la qual cosa està produint que les cases velles desapareguen sota els colps del picot i siguen substuïdes per nous edificis que, en els pitjors casos, recorden massa els barris de cases adossades de nova construcció. Malgrat tot, encara queden carrers (la Pilota, la Séquia, el Tossalet, del Pou, Nou, Mare de Déu de la Salut, plaça de l’Ermita) en els quals es respira l’ambient i la tranquil·litat d’un xicotet poble.
 
Els edificis antics més destacats són l’església de la Mare de Déu de la Salut, l’Ermita, la Casa del Dau i la Closa. El temple actual és resultat de l’ampliació i reconstrucció iniciada en 1683 de l’edifici primitiu, que es remuntava als primers anys després de la conquesta cristiana. Destaca per la seua antiguitat la pila baptismal, coneguda com a Pica de Xirivella (Sorribes en va publicar un estudi exhaustiu). També és conserva, en una de les cúpules, la creu de Calatrava, emblema de l’orde militar que va rebre donació de Xirivella de mans de Jaume I. En canvi, el primitiu retaule, que alguns atribueixen a José Capuz, va ser destruït durant la Guerra Civil.
 
L’ermita de la Mare de Déu de la Salut, xicoteta i de planta quadrada, està construïda sobre el lloc on, segons la tradició, es va produir la troballa de la Mare de Déu, quan uns terrissers van descobrir la imatge amagada davall una campana.
Pel que fa als edificis civils més interessants podem destacar la casa de la Closa, al carrer del Camp de Baix, edifici d’origen medival que conserva les finestres gòtiques i la porta de mig punt, i la Casa del Dau, al carrer de la Pilota, anomenada així pel dau on es botava la pilota per fer el servei en el joc de pilota, que també conserva arcs gòtics en les finestres. Ambdues són de propietat privada i han estat restaurades recentment. Són una bona mostra de cases rurals medievals. També es conserven a les façanes d’algunes cases els retaules ceràmics de l’antic viacrucis, datats en el segle XVIII.
 
No podem oblidar l’edifici de Feycu, fàbrica tèxtil ja tancada, que constitueix una bona mostra de l’arquitectura industrial dels primers anys cinquanta. Hi ha un projecte de convertir-lo en hotel, afortunadament conservant l’edifici principal, el qual, per la seua posició estratègica a l’entrada del poble i enfront del nou llit del Túria, està destinat a convertir-se en tot un emblema de Xirivella.
 
Industrialització
A pesar que els canvis en la base econòmica de Xirivella comencen ja en les primeres dècades del segle XX, quan apareixen petites indústries (elaboració de botifarres, els ventalls) que complementen els ingressos sempre escassos del camp, la transformació definitiva de l’economia local arriba a partir dels anys 50.
 
És l’època de l’autèntica industrialització espanyola, els anys de l’emigració en massa del camp a la ciutat. A Xirivella, situada al costat de la gran ciutat, els canvis van ser espectaculars. Barris sencers van créixer en a penes dues dècades per a acollir treballadors procedents d’altres comarques valencianes, però sobretot d’Andalusia, Castella-la Manxa i Aragó, que arribaven per treballar en el polígon industrial Mare de Déu de la Salut –llavors acabat de construir–, en pobles pròxims o a la capital. A vegades es parla de Xiri-Cuenca en referència sobretot al barri emigrant per naturalesa (el barri sense nom, l’altra part de la carretera) i el terme pareix tindre un matís despectiu, però tal vegada caldria reivindicar-lo amb orgull ara que noves generacions de joves se senten de Xirivella encara que els seus pares no nasqueren ací, ara que molts dels néts d’aquells emigrants estudien en a l’escola en valencià.
 
Aquella Xirivella obrera i emigrant va tindre la seua fàbrica emblema, Feycu, omnipresent en la vida de tots els habitants de Xirivella, no sols per la seua situació a l’entrada des de València; també pel so de la seua sirena, que tots els dies anunciava el començament i el final de la jornada laboral. Plenament implicada en els moviments antifranquistes (l’ampli ventall de l’esquerra estava representat al nostre poble, des del PSOE al FRAP), també tingué aquella Xirivella el seu màrtir, José Vicente  Casabán, treballador mort en els anys setanta durant una càrrega de la policia durant una manifestació a València.
 
Barris. Xirivella compta amb barris amb una personalitat molt marcada, encara que el creixement propicia que augmente la integració en una única trama urbana. Així ho ha entés l’Ajuntament, que ja fa anys va iniciar una política de descentralització de serveis, creant centres municipals en els diferents barris. La construcció del nou llit del riu Túria (en Pla Sud), que va ocupar una part important de la millor terra d’horta de Xirivella i d’algunes alqueries, va significar l’esqueixament del Barri de la Llum de la resta de Xirivella. El nou llit és una barrera que separa però que també protegeix i possiblement ha salvat Xirivella de ser absorbida físicament pel creixement de València. L’antic Barri de la Llum (construït en la dècada dels seixanta) va romandre molts anys tranquil i un poc oblidat, però la construcció del grup de vivendes Alqueria Nova i el centre comercial Gran Túria han rejovenit i revitalitzat els seus carrers, a vegades més del que voldrien els mateixos habitants, que es veuen envaïts cada vesprada pel trànsit que es dirigeix al centre comercial.
 
L’altra barriada amb personalitat diferenciada és la de Sant Ramon i Mont de Pietat, un barri que en realitat en són dos, o més. La zona més antiga, el barri de Sant Ramon, la més allunyada del centre antic de Xirivella, va ser construïda en els anys cinquanta seguint el model, llavors de moda, de l’Institut de Colonització per als pobles nous: modestes vivendes totes iguals en plantes baixes, carrers rectilinis entorn d’una plaça que alberga els edificis públics i l’església. Uns anys més tard la Caixa d’Estalvis de València va construir una nova fase seguint una pauta semblant, la del Mont de Pietat. Aquests dos grups, inicialment separats entre si per zones d’horta, es van unir físicament en els anys setanta per la construcció de blocs de pisos. En els últims anys aquesta zona ha experimentat un espectacular auge, amb la urbanització dels terrenys situats a dreta i esquerra del Camí Nou, on s’han construït recentment centenars d’habitatges, fins al punt que prompte serà un fet la continuïtat en una mateixa
trama urbana de tota la població, des del centre fins a l’extrem més allunyat. Això, si bé no eliminarà les
distàncies, almenys sí que pal·liarà certa sensació d’aïllament o llunyania que han sentit els habitants
d’aquests barris durant anys.
 
La més clara demostració que es tracta d’un barri (o barris) amb personalitat pròpia, és el dinamisme dels diversos moviments socials i associatius allí sorgits: el seu equip de futbol, el Sant Ramon; les seues pròpies festes (dedicades a Sant Vicent Ferrer i a Sant Ramon Nonat); la falla Mont de Pietat; dues actives i sovint reivindicatives associacions de veïns; grups escoltes, JOAC, una coordinadora de joves.
 
En el cinturó roig
Xirivella va demostrar en 1979, en les primeres eleccions municipals democràtiques després del franquisme, que era un poble majoritàriament d’esquerra, com no podia ser d’una altra manera donada la gran quantitat de treballadors que havien arribat al poble amb l’emigració. El PSOE (8 regidors) i el PCE (7) van governar en coalició i l’alcalde va ser el socialista Josep Vicent Català. Des de llavors algunes coses han canviat, però el PSOE ha continuat guanyant totes les eleccions municipals amb autoritat i Xirivella s’ha convertit en una de les reserves de vot socialista més sòlides en aquesta època d’hegemonia del Partit Popular. Ni el desgast propi de l’exercici continuat del poder, ni el desgovern durant l’alcaldia de Santiago Clariana, ni les dissensions internes durant el període en què va governar Juan José Teruel (1987-1991) han llimat la fidelitat del vot socialista. Al contrari, en les últimes eleccions el PSOE va obtindre la majoria absoluta amb 11 regidors, i Josep Santamaria, que gaudeix del seu tercer període de mandat al front de l’Ajuntament, comença a pesar en la política comarcal (és president de la Mancomunitat de l’Horta Sud) amb l’autoritat que atorguen els bons resultats electorals.
 
Tan prop i tan lluny
La Nacional III, el ferrocarril València-Utiel i la V-30 i el nou llit del Túria formen un triangle que encotilla Xirivella, per això els accessos, en especial l’eixida cap a València, continuen sent l’assignatura pendent, que podrà solucionar-se raonablement quan es facen realitat alguns projectes previstos, com la connexió del polígon industrial i l’avinguda de la Constitució amb la V-30 o la reforma de la plaça d’Espanya. D’altra banda, la posada en funcionament d’un baixador en cada una de les línies de ferrocarril que travessen el municipi (València-Riba-roja i València-Utiel), esperada durant anys, ha millorat sensiblement la comunicació no sols amb la capital, sinó també amb altres pobles de l’entorn, com Aldaia, Quart o Manises. Una altra reivindicació històrica encara no resolta és l’arribada a Xirivella d’alguna línia del servei municipal d’autobusos de València (EMT).
 
Creixement sense límits?
El Pla General d’Ordenació Urbana de Xirivella va ser aprovat en 1989. Els principals objectius d’aquell pla eren ordenar d’una forma racional el creixement urbà, garantint la supervivència del centre històric, la millora i ampliació dels equipaments i del sistema viari i la defensa de l’horta. Ara, dotze anys després, la dotació de sòl urbanitzable prevista en aquell pla està pràcticament esgotada i potser prompte comence a plantejar-se la necessitat d’un nou PGOU, en el qual la qüestió clau serà si es travessa la barrera que traça la via del ferrocarril i que fins ara ha preservat de la urbanització la darrera zona d’horta del terme. Xirivella no ha quedat al marge de l’auge que ha experimentat el sector de la construcció i en pocs anys s’han construït milers de vivendes, principalment al llarg de l’avinguda de la Constitució i en els terrenys situats al costat del camí Nou, enfront del barri de Sant Ramon.
 
Moltes festes
El calendari festiu no escapa al diàleg entre dos tendències oposades entre les qual viu Xirivella: entre el manteniment de la identitat i personalitat pròpia i l’atracció i influència de la gran metròpoli. València sempre està molt prop i sempre està present. Les dos celebracions festives de més llarga tradició exemplifiquen aquesta dualitat: les festes a la Mare de Déu de la Salut, en què cada any s’afirma
la identitat d’un poble, i les representacions de l’Altar de Sant Vicent Ferrer de Xirivella, entranyable i admirable festa que Xirivella comparteix amb els barris més populars de la capital.
 
Les festes patronals se celebren en honor a la Mare de Déu de la Salut la primera setmana de setembre. El dia de la festa, el 8 de setembre, se celebra a la matinada la missa de descoberta, a la qual era tradicional que acudiren molts pelegrins, no sols de Xirivella, sinó també de la capital i de pobles i alqueries dels voltants. Aqueixa nit, coneguda com “la Nit de les Figues”, era tradició menjar figues i rosquilletes. En finalitzar la missa, és costum desdejunar botifarres en oli, el menjar més típic i conegut del poble. A l’endemà se celebra la festa del Santíssim Crist de la Llum. Al costat dels actes religiosos, organitzats pels clavaris, l’Ajuntament programa actes molts diversos, concerts, actuacions musicals...
 
Admirable déiem adés que és la festa de Sant Vicent. Cada any, en aplegar la primavera, els xiques representen els miracles, escenes de la vida del més internacional sant valencià. És una festa modesta que manté una tradició ja centenària al nostre poble i que ha superat èpoques difícils durant aquells anys en els quals era difícil trobar xiquets que parlaren valencià.
 
També celebren festes de caire religiós els diversos barris, dedicades a sant Ramon Nonat, els últims dies d’agost, precedint les festes patronals, al barri de sant Ramon; a sant Vicent Ferrer, al barri del Mont de Pietat, el mes d’abril; a la Mare de Déu dels Desemparats, organitzades pels veïns de l’avinguda del mateix nom; a sant Francesc de Paula, a l’abril, a càrrec dels clavaris de Sant Francesc de la parròquia del mateix nom. També el barri de l’avinguda de la Pau celebra la seua setmana de festes, al setembre, una volta finalitzades els festes patronals, organitzada per l’Associació de Veïns de l’Avinguda de la Pau, zona que té la particularitat de situar-se en part en el terme municipal de Mislata, encara que estiga totalment integrada socialment i urbanísticament en Xirivella.
 
Pel que fa a les falles, n’hi ha set distribuïdes per tots els barris. Encara que continuen integrades en la Junta Central Fallera de València, és molt possible que en pocs anys es vegen forçades a formar una junta pròpia.
 
Per la seua part, andalusos i manxecs, molt nombrosos, organitzen diverses activitats. El Centre Cultural Andalús celebra especialment la Fira d’Abril, i el Centre Cultural de Castella-la Manxa Miguel de Cervantes commemora el Dia de Castella la Manxa.
 
Mostra Internacional de Pallassos
La programació cultural que ofereix la Casa de la Cultura municipal és molt variada i rep una magnífica acollida entre els veïns. Podem trobar teatre, música en directe, cine infantil, Sopar de Dijous (contes per a adults), però la perla de la programació és, sens dubte, la Mostra Internacional de Teatre de Pallassos, certamen que enguany aplegarà a la seua 8a edició i que reuneix durant dues setmanes de
novembre espectacles de dins i fora de les nostres fronteres amb un denominador comú: la rialla. La Mostra, que gaudeix ja d’un merescut prestigi entre els professionals del teatre, és el resultat d’una aposta decidida dels dirigents municipals per dotar Xirivella d’un element de prestigi diferenciador, sense perdre de vista els destinataris de qualsevol activitat cultural: el públic que ompli invariablement cada
sessió de la Mostra.