Obtén el visor de Flash

Albal

Ayuntamiento Plaça del Jardí, 7 Población 13.534
Teléfono 96 126 00 56 Extensión 7,4km2 Km2
Email info@albal.es Altitud msnm
Web http://www.albal.es    

Albal, entre l’horta i la marjal

                                                    

                                     FRANCESC MARTÍNEZ SANCHIS
                                     Papers de l’Horta, núm. 13 (segon semestre de 2000).

La industrialització ha fet desaparéixer els antics oficis artesans, com el de campaner; o el de cadirer,
del qual era un expert el tio Miquel, el Cairer, o els vells drapaires canviant pells de conill per objectes
de la casa.

població 2004: 13.534 hab.
superfície: 7,4 Km2
densitat: 1.829 h./Km2
llocs d’interés: Ermita gòtica de Santa Anna, Torre islàmica, Església Parroquial de la Mare de Déu dels Àngels.

Vist des de l’espai, Albal sembla igual que la resta dels pobles veïns de l’Horta Sud. En una imatge a color que el satèl•lit IRS-1C féu en 1994, la silueta del nucli urbà (amb tonalitats grogues i grises) es diferencia clarament d’una franja verda allargada que representa la zona agrícola, però es barreja amb el color violeta de la zona industrial que envolta la població com un anell i ofega l’eixida natural del poble pels quatre punts cardinals. És la imatge del present d’Albal. Però des de la foscor exterior de l’atmosfera terrestre no es pot apreciar que a Albal viuen actualment 12.500 persones i que en el segle que ara comença vol arribar als 25.000 habitants, expandint-se per dos petites bosses d’horta que encara conserva.

El nou Pla General d’Ordenació Urbana (PGOU), aprovat enguany, un any tan simbòlic com el 2000, traça les línies del creixement futur; això sí, preveu la construcció de quatre zones verdes, un poliesportiu dins del nucli urbà, la dotació de més serveis educatius i la concentració dels polígons industrials dispersos en una única zona emergent. El pla urbanístic,
el primer que Albal realitza en la seua història, pretén conservar com a espai agrícola el terme situat al límit d’Alcàsser i la
franja d’arrossar ubicada dins del parc natural de l’Albufera. Els albalencs i albalenques assistim, sense dubte, a un moment històric.

Albal ha fixat les bases del seu futur immediat, amb optimisme i confiança. Sembla que vol resoldre el desordenat creixement urbanístic del passat i reconciliar els desequilibris de la indústria amb la qualitat de vida i la conservació del medi ambient. Si és així, els pilots de les futures missions espacials, si fan una ullada al litoral valencià, podran veure en un punt llunyà anomenat Albal una “taqueta” verda al costat de l’Albufera.

Tanmateix, l’alta tecnologia aeronàutica no els permetrà comprendre la seua gent, els seus costums i la seua història. Hauran de baixar a terra per a veure les seues places, els jocs i rialles dels xiquets, la pinada de l’ermita gòtica de Santa Anna o la mirada pausada dels vells asseguts al parc de la residència d’ancians Antonio y Julio Muñoz Genovés. Hauran de passejar pels carrers si volen apreciar bé les tonalitats del marró de fang i pedra de l’esvelta torre islàmica i del campanar de l’església barroca de la Mare de Déu dels Àngels, o els verds clars dels tarongers i l’arrossar de la marjal durant el mes de juny; o la devoció popular en les romeries en honor a santa Anna i sant Blai, els dos patrons del poble.

I tampoc el Sol que veuen els astronautes des de l’espai sideral no és el mateix que els albalencs veiem des de la Muntanyeta, una de les cotes més altes del terme. L’albada a Albal des d’aquest punt és diferent que a la resta de l’Horta Sud. Ací l’astre rei pentina l’Albufera com una cabellera de llum i els seus raigs es confonen uns minuts amb els ocres de la terra i els verds dels camps. Ara bé, la magnitud de la llum solar no permet definir amb claredat els límits del terme municipal, malgrat que hi ha uns quants barrancs que fan de límit natural amb les poblacions veïnes. Les rambles de Miralles, Penella i Catarroja separen Albal d’Alcàsser, Beniparrell i Catarroja, respectivament, mentre que l’Albufera fa de límit amb València pel llevant.

Albal, com hem vist, és terme de barrancs. A més dels ja assenyalats, el més gran de tots és el de la Foia, que recorre la partida del mateix nom. Totes aquestes rambles pertanyen a la zona de drenatge de la serra Perenxisa, i van fent baixada fins a perdre’s en la marjal. Sense dubte, Albal és un poble d’horta i marjal.


Un passat agrícola
Com diu el geògraf Vicenç Rosselló, el patrimoni toponímic és un valuós fòssil que defineix la història de cada poble. La rica toponímia que amaga Albal al llarg dels 7,4 quilòmetres quadrats del seu terme delata un passat de predomini agrícola i una història rica que es remunta a l’època romana, encara que els basaments culturals del poble actual es fixaren durant l’edat mitjana. L’historiador local Jesús Emilio Hernández data els orígens d’Albal en temps de la dominació romana. Albal sorgí al voltant d’una vil•la rústica ( villam) i es va anomenar Boayal. Uns segles després, els àrabs l’anomenaren Alboayal i fou després del segle XIII, amb la conquesta cristiana, quan el poble va adquirir el nom actual. En temps dels àrabs, Albal era una xicoteta alquería i el terme era majoritàriament de secà. D’aquella època conserva una bonica torre de guaita, hui restaurada, que s’ha convertit en la seu del Museu Etnològic Municipal.

La nostra torre formava part del cinturó defensiu de València, juntament amb les torres de Picassent, Torrent i Silla, i d’altres tantes que han desaparegut. El control d’aquests baluards per part de l’exèrcit invasor de Jaume I va ser decisiu per a la conquesta de València.

Tanmateix, Jaume I va atorgar Albal al cavaller Egidio de Atrosillo com a pagament per la seua col•laboració en la campanya militar, i així consta en el Llibre del repartiment. Però Atrosillo no va explotar el seu feu i en 1244 el va vendre al capítol de la catedral de València, qui va repoblar el lloc amb 32 famílies. Albal romandrà en poder de la catedral durant sis-cents anys, fins a la desamortització de Mendizábal del segle XIX. La desamortització suposà la conversió de les terres del clergat en béns nacionals i la seua venda a propietaris particulars. A partir d’aleshores, Albal entra en la modernitat i comença a configurar-se una classe de llauradors acomodats que mantindrà l’hegemonia fins a la dècada de 1950.

Hi ha moltes mostres d’aqueixa riquesa agrícola, sobretot en l’arquitectura urbana.Albal encara conserva nombroses cases de llaurador a una mà i a dues mans, que amaguen entre les seues parets de pedra i pallús antigues andanes i estables hui en desús. Un passeig assossegat pels carrers de Santa Anna i de Sant Josep, on podem observar algunes d’aquestes construccions, ens transporta a un temps en què la fama i la riquesa del llaurador albalenc es plasmava en una vella dita popular que diu: “Albal, gent cabal”. I si el cabal és el conjunt de béns de les persones, no menys rica és la xicoteta burgesia industrial del moble que va sorgir del camp a partir de 1960 amb el desenvolupament de la industrialització valenciana.

El capital inicial de molts industrials albalencs venia dels excedents de la taronja acumulats durant dècades, però d’això en parlarem després.
Tornem a l’agricultura. Els documents històrics, sobretot els capbreus d’Albal que es conserven a la catedral de València i que abracen el període del segle XVI al XVIII, mostren com el llaurador albalenc ha sabut adaptar-se als vaivens de la història.

Les dites “A Albal, poble de la guixa” (planta de secà), “Albal, el poble dels moniatos” (tubercle de regadiu) o “Albal, poble de femeters”, evidencien la transformació del secà en regadiu. I d’això trobem mostres en les antigues sénies ja desaparegudes, com la del Tio Polit o la dels Mateuets, o en els motors d’aigua construïts al segle XX com els de Sant Salvador, Sant Blai, les Altes, la Foia o els Pobres, alguns dels quals han quedat atrapats entre polígons industrials.

Entre el Xúquer i el Túria
Albal és també una zona de frontera de regadiu. El seu terme pertany a les zones de reg de les séquies de Favara i Real del Xúquer. És l’únic poble de l’Horta Sud que rega amb l’aigua dels dos rius valencians més emblemàtics: el Túria i el Xúquer. Però no sempre ha estat així. La prolongació de la séquia del Xúquer cap a Albal va tindre lloc a finals del segle XVIII. A partir d’aleshores, el secà que predominava dalt de la Muntanyeta i de Santa Anna per la zona del Mas de Miralles comença a replegar-se. Això no obstant, el regadiu començà a expandir-se amb força al segle XIX amb l’aparició dels horts de tarongers. Alguns d’ells encara es conserven, com el de Cano i del Cabut; altres han desaparegut per sempre, com el de Ca Lafré (Villa María del Pilar), el qual va ser enderrocat l’any 1990 per a deixar pas a naus industrials.

Els cultius també han evolucionat segons els canvis de la conjuntura econòmica. Plantes de secà com la guixa, la vinya, el blat o la garrofa han desaparegut completament, i fins i tot els productes hortofructícoles estan hui en franca regressió. En el record dels més vells queden aquells temps de postguerra en què Albal era el principal productor de moniatos de la comarca. Els planters d’aquesta herbàcia es venien pertot arreu. Tan gran era la producció que els xiquets del poble es dedicaven a recollir amb cabassos les bonyigues que deixava el bestiar al carrer. Amb aquest adob feien femers que després alimentaven els moniatars. Aquesta activitat és la causa de la dita “Albal, el poble de la merda”; però de brut res, els carrers d’Albal estaven nets d’excrements en una época en què el carro marcava l’economia i encara no havia sigut substituït pels cotxes.

Hui els cítrics són el rei del camp, ocupen pràcticament el 80% del terme. El negoci de la taronja comença a desenvolupar-se a principis del segle XX. En la primera meitat de la centúria hi havia uns quants magatzems de taronja. Aquesta activitat va originar, l’any 1917, el naixement de la Cooperativa Agrícola Sagrado Corazón de Jesús de la mà del sindicat catòlic. Es va crear també una secció de crèdit que cinc dècades després, concretament en 1971, assoliria l’autonomia i es convertiria en la Caixa Rural d’Albal. Aquestes entitats hui són tota una institució al poble.

Albal té també una llarga franja de marjal amb 480 fanecades d’arrossar. El braç té una amplària de 250 metres i discorre entre dues séquies, la d’Albal i la Ratlla, fins a arribar a l’Albufera. Encara recorde, com un secret valuós d’infància, aquells anys de xiquet en què passejava per aquest paratge en companyia de mon pare Toni. Junts recorríem la marjal d’Albal a la recerca de les séquies de Catarroja o Silla, on hi havia més pesquera i podíem tirar la molinà, una modalitat de pesca d’anguiles. Mon pare, un llaurador de Beniparrell, feia bons allipebres i coneixia molt bé la comarca. Amb ell vaig aprendre el nom dels vents i de les aus, el nom dels arbres i de les partides del terme, el nom de les séquies i dels motors, i moltes coses més que mai no m’ensenyaren a l’escola. Ell em va inculcar l’estima a la natura i a la terra, m’ensenyà a no perdre’m pel terme perquè ell coneixia pam a pam tots els seus indrets.

Però tornem a l’Albufera. La població d’Albal, encara que estima el parc natural, hi viu d’esquenes i té poca consciència de la importància que suposa formar part d’un ecosistema que té la declaració de zona d’especial protecció per a les aus (ZEPA) per la Unió Europea i zona humida d’importància internacional (Conveni RAMSAR). Malgrat això, la descontaminació del parc continua sent una asignatura pendent, a pesar dels més de 40.000 milions de pessetes invertits des de 1985  en sistemes de depuració d’aigües residuals per diverses administracions.

Un poble dinàmic
Albal és un poble dinàmic i emprenedor i té un nivell de vida acceptable. La gran transformació, el pas d’una societat agrícola a industrial, es va produir en les dècades dels anys 60 i 70. El poble començà a industrialitzar-se i a rebre immigrants d’altres llocs del país. Pertot arreu s’instal•laren indústries, principalment del moble, alhora que es produïa un fort creixement de la població, la qual passà de 2.939 habitants en 1900 a 9.083 l’any 1990. Recentment, durant els últims cinc anys, una altra onada migratòria procedent principalment de València ha provocat un gran salt poblacional. La proximitat del treball i ’existència de vivendes més barates ha fet que desenes de matrimonis de fora s’hagen instal•lat a Albal, que ara compta amb 12.500 habitants.

Tots aquests canvis han modificat l’estructura de la població activa. Fa quaranta anys, el 80% de la població en edat de reballar ho feia al camp, ara sols ho fa un 15%, mentre que un 45% treballa en la indústria, un 10% en la construcció i un 29% en el sector serveis. A més de la instal•lació de centenars de fàbriques en els cinc polígons industrials que té el poble, últimament han proliferat els salons de bodes i les activitats relacionades amb les noves tecnologies i la informàtica.

La diversitat és la característica principal de l’economia i de l’oci actuals. El poble, encara que manté les seues tradicions en dates assenyalades, la resta de l’any està tan americanitzat i globalitzat com qualsevol altre de la comarca. La industrialització ha fet desaparéixer els antics oficis artesans, com el de campaner que durant quatre generacions va mantindre viu la família Toledo; o el de cadirer, del qual era un expert el tio Miquel, el Cairer, o els vells drapaires canviant pells de conill per objectes de la casa. En la memòria col•lectiva queda també la imatge del tio Pepico, Melonaanant a treballar al camp amb el seu forçut rossí, un bell animal marró que sense massa esforç removia el forcat per la terra. Ara els tractors i les mules mecàniques dominen un camp encara minifundista, i el tir i arrossegament manté viva una xicoteta ramaderia de cavalls que anualment s’exhibeix en les festes patronals.

Santa Anna i el seu replà

Els avanços tecnològics, però, no han eliminat els principals monuments històrics del poble. L’himne d’Albal, escrit per Fina Paredes, descriu clarament els tres llocs més emblemàtics d’Albal: “Santa Anna i el seu replà, la torre i el campanar”. De l’ermita de la patrona, ja n’hem parlat, però no hem dit que alguns autors daten la construcció al segle XIV i que sota els seus creuers gòtics hi ha un lluminós altar amb una xicoteta imatge gòtica de santa Anna restaurada, ja que durant la passada Guerra Civil la van trencar i l’hagueren de recompondre.

La imatge, segons la tradició, va ser trobada sota una olivera per un pastor de Torrent, cosa que motivà posteriorment la construcció d’un temple en el seu honor.
Almenys aqueixa és la versió que m’ha contat ma mare, Dolores. Siga o no certa aquesta història, allò cert és que darrere de l’ermita hi ha una cova artificial sota una olivera amb una reproducció de la santa amb la Verge al braç, i que en honor d’ella el poble d’Albal celebra amb pompositat les festes majors la segona quinzena de juliol.
Quan era menut, ma mare em duia molt a l’ermita, sobretot el dia de Sant Blai, el qual té una austera capella al deambulatori. Al sant se li atribueixen propietats miraculoses. De fet, al costat de la seua imatge hi ha nombroses figures de cera que representen parts malaltes del cos humà que els creients posen com a ofrena per sanar-se. També és costum fer-se el senyal de la creu amb oli beneït de sant Blai per curar els mals de gola. La vella dita popular “Sant Blai gloriós, deixa’ns la xica i emporta’t la tos” és tan real i present que cada any, el 3 de febrer, hi ha una gran cua de gent a les portes de l’ermita per ser ungits amb el miraculós líquid. També és molt popular el Porrat de Sant Blai a l’esplanada de l’ermita. Hi acudeixen centenars de persones de tota la comarca, que vénen en peregrinació o romeria, o bé simplement per passejar i comprar un grapat de fruits secs per a la família.

El replà de Santa Anna és també un centre de reunió i de celebracions, i en temps passats un bon lloc per a trobar-se xics i xiques. Com diu una vella dita popular, “Xiques que voleu casar-se, si voleu nòvio encontrar, toqueu el rotle en l’ermita de Santa Anna d’Albal”. Però la pinada de Santa Anna acull altres elements no tan religiosos i més atlètics com són el Poliesportiu Municipal i el camp de futbol Mossén Lluís Arnau. El fet que un rector done nom a aquesta instal•lació no significa que Albal no tinga bons esportistes. Entre els més coneguts destaquen José Paredes Gimeno, futbolista que arribà a ser titular del València CF, així com Ernesto Codina, campió d’Espanya de ciclistes veterans, i Juan Marí Ricart, preolímpic d’atletisme en 1936 i dues vegades campió nacional de ciclisme de veterans. Els dos primers tenen un carrer dedicat, i el segon té una plaça i dóna nom als jocs esportius escolars municipals. Un altre esportista de mèrits és Fausto Albiol, que ha sigut diverses vegades campió d’Espanya de carrera a peu per a veterans i portador de la torxa olímpica dels Jocs Olímpics de Barcelona 92.

Si recuperem el fil conductor del text, recordarem que unes línies més amunt estàvem parlant del patrimoni monumental. I ara toca parlar de la torre islàmica, situada al carrer del mateix nom, al nucli antic del poble. Desconeixem la data de construcció d’aquesta talaia, però els historiadors no dubten que és d’origen àrab i la cataloguen com la construcció més antiga del poble. Sí que sabem la data de naixement del campanar de l’església de la Mare de Déu dels Àngels. El manà construir el capítol l’any 1740. Formada per quatre cossos de pedra i rajola, sobreïx de tots els edificis del poble.

Més joves en edat i estil arquitectònic, però també bells en fesomia, són els edificis del Mercat municipal, l’antic ajuntament i les funcionals església de Sant Carles Borromeu i la Casa de la Cultura, ambdós situats a la zona d’expansió del poble. El segon edifici té una lànguida vida cultural, però és compensada per la frenètica activitat fallera i de la Banda Societat Joventut Musical d’Albal, fundada en 1925. Afortunadament, la banda no és “com el dolçainer d’Albal, que li pagaren perquè tocara i perquè deixara de tocar”; el conjunt musical té una brillant trajectòria musical i ha donat músics de renom.

I si parlem de renom, segurament l’albalenc més internacional siga el pare Carlos Ferrís Vila, fundador del sanatori de Fontilles, un dels centres més importants en l’àmbit mundial en lluita contra la lepra. Ferrís té de tot a Albal: un bust en una plaça, el nom d’una de les principals avingudes del poble i una casa natalícia que encara es conserva al carrer de Santa Anna, a més d’una plaça dedicada a Fontilles. El poble, realment, se sent orgullós d’ell i de la seua obra, i li ho ha reconegut. Sense dubte, Ferrís representa allò millor d’Albal i de l’esperit albalenc, un poble treballador que sap donar i ser solidari, un poble que malgrat fer de vegades passos arrere sap després recuperar-se i caminar decidit cap a un futur millor.

 

zoom imagenes dcwebImágenes ampliables