Obtén el visor de Flash

Alcàsser

Ayuntamiento Pl Castell,1 Población 9309
Teléfono 961240347 Extensión 9,01km2 Km2
Email alcasser@gva.es Altitud 16m msnm
Web www.alcasser.es    

 D’Alcasser, i dolces.


                                                                            MANUEL V.  FERRER ROMAGUERA
                                                                           
Papers de l’horta, n.9

Molt ha canviat el poble des d’aquells anys en què aquell primer senyor del poble, n’Artal de Foces, atorgà en 1248 la primera carta pobla per a repoblar amb cristians Alcàsser

població 2004: 7.992 hab.
superfície: 8,5 Km2
densitat: 940 h./Km2
llocs d’interés: Mercat Municipal, Església Parroquial, Col·legi del Crist de la Fe, Trinquet de pilota valenciana.

  1.  

A l’horta de pensar en un títol per a un article, no sabia ben bé quin prendre, si un que ens allunyara del present, o altre que ens acostar massa a l’actualitat per tal de reflectir millor el món conegut. Però com que la trajectòria de qui escriu açò és ben coneguda en la recuperació de la memòria del passat, no crec que siga malentesa l’opció com a vocació d’una realitat pretèrita i quasi desconeguda per als presents: la de reproduir el crit de reclam d’aquelles venedores de figues d’Alcàsser als mercats de l’Horta de finals de segle passat i principis d’aquest, quan els antics figuerars encara podien veure’s per l’horta del poble i donaven la fama a les produccions fruiteres locals.

Molt ha canviat el poble des d’aquells anys en què aquell primer senyor del poble, n’Artal de Foces, atorgà en 1248 la primera carta pobla per a repoblar amb cristians Alcàsser. Sobretot si pensem que va ser un fracàs, donat el fet que no ho aconseguí ell, sinó el baró en Cristòfol Sonoguera en 1616, arran de l’expulsió dels moriscos. No obstant això, ara celebrem el 750 aniversari d’aquell primer intent de repoblació. Ja hi haurà temps de celebrar el 400 aniversari de la repoblació de 1610. Les commemoracions sempre són un pretext per a l’organització d’actes pels polítics, que deuen han d’aprofitar-los tots.

Les transformacions del poble des d’aquells segles de domini senyorial han estat brutals, sobretot si pensem que després de passar en el segle XIX d’un sistema de propietat feudal a un de capitalista, al llarg del segle XX s’han produït canvis fonamentals en l’agricultura local, durant segles predominantment de secà a les partides del Pla i Muntanya, encara que antigament hi havia regadius mil•lenaris a l’Horteta regada per la séquia de les fonts de Picassent i Alcàsser, segurament d’origen romà, i que sols fa dos-cents anys es reguen els horts per la Séquia Reial. Tot això deixà pas, des de la fundació de la Sociedad de Riegos y Alumbrados de Alcácer (1910), al monocultiu del taronger que acabà predominant en totes les partides, evolucionant no sempre d’una manera positiva, de tal manera que actualment es pot dir que no constitueix la font de riquesa principal del poble, ni ocupa la majoria del veïnat com a principis del segle XX. Malgrat tot, els llauradors es mantenen com a “conreadors enamorats de la terra”, en paraules del difunt narrador local Godofred Hernández Barreda ( El nostre món de cada dia. València, L’Estel, 1973, p. 99-100), tal volta per la veneració del seu terreny que tenen, al qual consagren els seus afanys, no sense renegar a sovint d’ell per la duresa amb què sol correspondre’ls. Això no obstant, l’evolució económica principal dels últims quaranta anys ha caminat cap a una important industrialització, la qual suposa que anaren diversificant-se els sectors econòmics que ocupaven la població d’una manera complementària, amb una clara tendència a l’equilibri entre els sectors primari, secundari i terciari.

Casa-castell senyorial
Per a un visitant esporàdic del poble que volguera conèixer allò més significatiu de la població, intentaríem fer-li un itinerari de visita que recomanaria dur-lo, en primer lloc, a la plaça del castell on està l’ajuntament, la societat musical i l’església de Sant Martí Bisbe. Desapareguda l’any 1930 la casa-castell senyorial amb la seua torre musulmana, i els darrers anys l’edifici de la Sociedad El Porvenir, sols resta en l’actualitat l’edifici de l’església, restaurada en diverses ocasions sobre una base d’edificacions dels segles XIII o XIV, quan sabem que hi havia un temple junt al castell senyorial on el rector de Picassent deia missa periòdicament per al reduït nombre de cristians del poble, habitat aleshores per moros. Després de la conversió dels moriscos (1526), va ser adaptada com a església la mesquita situada al principi del carrer del Mestre Chapí, de la qual encara queden vestigis amb poc interés municipal per a conservar-los. Cap a l’any 1590, el baró Cristòfol Sonoguera costejà la construcció de la nova església en l’actual emplaçament, en la qual instituí unes riques capellanies i disposà ser soterrat en 1620. Aquest temple sembla que va restar quasi destruït en 1708 com a conseqüència d’un incendi, que obligà al nou baró, el marqués de Bèlgida, i als veïns, a construir-ne un nou en 1725, que sent originàriament d’estil barroc va ser millorat amb el desaparegut altar major de talla en fusta de l’escultor carcaixentí Ferran Robres. En 1805 s’afegí el creuer i la cúpula en estil neoclàssic, costejats pel baró Miquel Sonoguera de Castellví i pel poble, amb pintures del taller de Vicent López en les petxines i la volta del presbiteri, que feien referència a la vida de sant Martí i de sant Lluís Beltran. En 1819 es construí també en estil neoclàssic la capella de la comunió, costejada per la baronessa Concepció Sonoguera de Castellví i el seu marit el marqués del Ràfol, amb l’ajuda del poble. Aquesta estructura del temple és la que es coneixia a principis del present segle, fins que com a conseqüència de la visita pastoral de l’arquebisbe Prudencio Melo en 1924, el rector Francesc Bosch Tarongers féu la remodelació del campanar i de la façana de manera pareguda com es veu actualment. Les talles, desaparegudes durant la Guerra Civil, foren substituïdes per interessants imatges dels escultors de postguerra Lleó, Galarza i d’altres.

Si deixem de banda l’aljub medieval aparegut en el subsòl de l’ajuntament en els últims anys, que pot remuntar-se al segle XIII, i les galeries cegades que hi ha al voltant, la resta de construccions que podem trovar al poble no passen dels dos segles en el millor dels casos, donada la febre constructora o destructora d’edificis antics que hi ha hagut. És del segle XVIII la vella creu de pedra de l’antic Calvari que va estar situat a l’actual avinguda de Joan XXIII, ara emplaçada al centre del cementeri municipal erigit en 1917. Del passat segle és l’antic escorxador del carrer de Vicent Iborra Gil, ara rehabilitat bellament com a magatzem municipal. De l’any 1913 és l’antic col•legi de la Puresa, després anomenat Santíssim Crist de la Fe, que va ser fundat pel terratinent local en Ricard Hernández en els primers anys del segle. De 1917, el nou cementeri municipal. Dels anys vint del segle XX són el modernista mercat municipal i el nou escorxador al costat del barranc de Picassent (1927). El nou ajuntament es construí durant els anys cinquanta i seixanta del present segle, imitant malament l’antiga casa-castell senyorial enderrocada
per malenteses precarietats. De 1971 data el nou temple de Maria Auxiliadora situat al barri del Raval, costejat fonamentalment pels fills del metge Juan Blasco.

Creixement urbà
Després d’eixa data creixen a velocitat de vertigen el nombre de les construccions municipals paral•lelament a les exaccions tributàries locals, que bàsicament recauen sobre la propietat urbana. Fruit d’eixa febre es construïren durant el mandat de Vicente Hernández Martínez (1971-1983), l’avinguda de circumval•lació, el parc de l’Alter, la Casa de la Cultura Vicent Iborra Gil, els col•legis públics Nou d’Octubre i Jaume I, la guarderia situada al camí de Torrent sobre l’antic cementeri, el pavelló cobert, la depuradora i el poliesportiu del camí de Santa Anna.

Durant l’alcaldia d’en Ricard Gil Fabra (1983-1987), el Centre Social i de Salut del carrer de Sant Antoni, sobre el solar de l’antiga caserna de la Guàrdia Civil; i el Trinquet de Pilota Valenciana del barri del Raval. Durant les alcaldies d’en Cristòfol Llorens Alemany (1987-1991), en Ricard Gil Fabra (1991-1994) i Xavier Navarro Hernández (1994-1995) i en Juli Chanzá Romaguera, que començà l’any 1995, continuaren ampliant-se les construccions al poliesportiu i el cementeri, projectant-se’n de noves, tals com la nova Llar del Jubilat de l’avinguda de Joan XXIII i la nova Casa de Cultura del carrer de Dionís Chanzá, que haurà d’estar acabada en 1999.

L’interés dels polítics per construir edificis públics, moltes voltes d’un ús massa restringit, no és nou en la història del món i sempre envolta la sospita per a l’alié que encobreix una recerca del vot de sectors de població concrets per tal d’arrapar uns quants punts en l’escrutini. De tota manera, la retafila de construccions donen al poble un aspecte molt més cosmopolita que no el que tenia abans, encara que moltes persones com jo no hagen anat mai al Trinquet, ni a jugar als camps de tennis del poliesportiu.

La utilitat d’eixe munt d’edificis públics, pense que caldria cercar-la comprovant si realment serveixen per a fomentar la dinamització cultural i esportiva de la població. Si una casa de la cultura o un edifici esportiu existeixen com a realitat però no constatem que s’utilitzen i la seua utilitat sembla profitosa, de ben poc serveixen. Ara, eixa constatació és el que manca moltes vegades, tal volta perquè als polítics no els interessa que els ajusten els comptes en eixa línia.

De tota manera, totes les iniciatives no estan monopolitzades per la corporació municipal, donat el fet que hi ha societats culturals o recreatives que han tingut interés de respondre exigències de sectors de la població interessada. Bona prova d’això que diem ho constitueix la centenària societat musical que, des de 1976, es dotà d’un nou local social, teatre i escola d’educands propis. Les societats, clubs o penyes de caçadors, tauròfils, ciclistes, futbol, handbol... són bona prova d’açò que hem dit.

Festes populars
La iniciativa popular per a l’organització de les festes locals també és una bona prova que no es deixa tot a l’ajuntament per què programen les festes majors o patronals amb celebracions com el Crist, el primer dilluns després de la Mare de Déu d’Agost; el Dia del Gos, a l’endemà del Crist; o les corregudes de cavalls en honor
de Sant Martí, el corresponent dia del titular del temple (11 de novembre). La majoria de festes de l’any són de tradició i organització popular, començant per la commemoració de Sant Antoni (17 de gener), amb benediccions d’animals i fogueres pels carrers; Sant Blai, que se celebra el dilluns següent a la festa oficial eclesiàstica (3 de febrer), amb benedicció de panets, processó infantil dels confrares i romeria a l’ermita de Santa Anna d’Albal a veure la fira de porrat i posar-se oli del sant a la gola per a protegir-se dels mals d’eixa part del cos.

El Carnestoltes conserva la memòria del passat amb els recorreguts infantils dels xiquets de les escoles pels carrers del poble, encara que el ball de Pinyata, el vell i la vella i altres tradicions sols perviuen en la memòria dels majors. Les falles de Sant Josep tenen en el poble antecedents des de principis del segle i cada volta hi ha més comissions falleres que organitzen festes molt concorregudes i d’inqüestionable atractiu popular. La Setmana Santa i Pasqua mantenen les celebracions religioses del Diumenge de Rams, Dijous i Divendres Sant (Sant Soterrament), i el Dia de Glòria, amb la processó del Sant Encontre, de molta concurrència popular, igual queles posteriors excursions de les vesprades dels tres dies de Pasqua al “Paraís” o lloc d’esplai concorregut per xiquets i pares amb fills menuts, on encara trobes algun que altre grup que juga a la Tarara o que envola la milotxa. Localment s’allarguaven els dies de Pasqua fins al dia de Sant Vicent Ferrer, en el qual, després de passar els combregars, fa uns anys es feien excursions al “Paraís”. Les celebracions populars continuaven amb el Primer de Maig, que tradicionalment era un dia d’excursions fora del poble, generalment per a fer-se paelles a les casetes de Picassent. El dia de la Creu de Maig resultava una festa popular quan se celebrava l’antiga processoneta amb enramades fins al camí del cementeri. Poc abans de l’estiu se celebra la concorreguda processó del Corpus Christi, típica per les seues enramades, enflocats dels balcons i altarets dels carrers, i la del Cor de Jesús promoguda per la confraria d’eixa advocació.

Durant l’estiu se celebren un fum de festes populars, com la de la Mare de Déu del Carme, patrona canònica del poble des de 1957, amb juntes anuals de clavariesses fadrines organitzadores dels actes de la commemoració del 16 de juliol. Després, el 25 de juliol se celebra la festa de Sant Jaume, organitzada per clavaris del carrer dedicat al sant, que entre altres actes solien dur fins a l’església en processó la imatge del sant Jaume Matamoros ubicada a la fornícula del carrer.

Les antigues festes patronals estaven dedicades, segons la tradició, als Sants de la Pedra, que commemorem el 30 de juliol i gaudeixen de clavaris propis, xics fadrins del poble que organitzen les festes, concorren a la processó i generalment organitzen la posterior setmana de bous. Les festes de la Mare de Déu d’Agost estan a càrrec de juntes anuals de clavariesses, dones casades o vídues majors que, junt amb els marits, programen els actes festius dels dies precedents de la festa, amb cercaviles, cavalcades, concerts, mascletades, castells... que deixen pas a la missa major, treta de noves clavariesses i processó en honor a la Mare de Déu objecte de commemoració. El dilluns següent se celebra el Crist de la Fe, que és una festa oficial de l’ajuntament, en la qual, a banda de tot el veïnat i forasters residents, que solen desplaçar-se a Alcàsser per a estar presents en els actes, participen de diverses maneres les diferents juntes de clavaris i clavariesses de l’any, desfilant conjuntament en la cavalcada i processó del Dia del Crist, en senyal que la festa té una categoria de festa major del poble.

Cansats de les festes majors, els alcassers celebren a l’endemà del Crist el bucòlic Dia de Gos, que no saben bé si recorda l’acompanyant de sant Roc o les poques ganes de mamprendre faenes que tenen els veïns del poble immediatament després de les festes. De tota manera, pocs dies de descans es donen els veïns després del Dia del Gos, puix el diumenge següent mamprén la Setmana Taurina, que programa, organitzada quasi sempre per clavaris dels Sants de la Pedra, entrades, bous embolats, corregudes de bous, varietats, xarlotades... que donen lloc a dinarots, soparots i desenfrenaments en la beguda, que solen produir lamentacions moltes voltes pels protagonistes, encara que tot no sol ser negatiu, donat el fet que la disbauxa condueix moltes vegades a la formalització de compromisos sentimentals en les colles d’amics i amigues.

Amb posterioritat sols se celebren poques festes que s’han deixat per al dia de Sant Martí, que encara manté les corregudes de cavalls i alguna altra competició infantil. Durant el darrer mes de l’any, el dia 8 de desembre, es commemora la festa de la Puríssima, que corre a càrrec d’una junta de clavariesses fadrines anuals que concorren a la darrera processó de l’any. Les festes de Nadal conserven més aviat un caràcter religiós i familiar.

 

zoom imagenes dcwebImágenes ampliables