Obtén el visor de Flash

Alfafar

Ayuntamiento Plaça País Valencià Población 19.665
Teléfono 963182126 Extensión 10,1km2 Km2
Email Altitud msnm
Web    

 Alfafar, un paradís perdut.

                                                                                                    ANTONI CORELL I VICENT
                                                                       Papers de l’Horta, núm. 3 (estiu
de 1995).

…hem perdut el paradís, és a dir, hem malbaratat en quatre dècades l’immens patrimoni econòmic, ecològic i cultural que els nostres avantpassats havien arreplegat amb tanta cura.

població 2004: 19.665 hab.
superfície: 10,1 Km2
densitat: 1.947 h./Km2
llocs d’interés: Casino Cultural, Església Parroquial de la Mare de Déu del Do, Biblioteca Pública Municipal, Motor de les Turbines de l’Albufera.

Alfafar, nom que en la nostra llengua significa OLLERIA, és a dir, l’obrador on es treballa la terrissa o ceràmica i no «hoyas,» o clots, com repetidament venim llegint des d’Escolano ençà, té un origen desconegut. En el Llibre del Repartimenthom diu que era una alqueria musulmana.

L’Alfafar de temps de la conquesta devia ser un petit «albacar» o tancat per a protegir tant persones com el ramat, al voltant del qual es trobaria la mesquita (posteriorment església), la casa dels senyors amb diversos serveis, com ara el forn, la carnisseria, l’olleria, etc; i una agrupació de barraques disseminades per l’entorn, amb el flanc sud protegit per la séquia, anomenada Braç d’Alfafar, que arrancant de Favara, darrere del cementeri de Benetússer, travessa l’actual nucli de la població de ponent a llevant.

La llegenda conta que el rei En Jaume era acampat a terres d’Alfafar per a conquerir la ciutat de València quan set estrelles «devallaren» per a indicar on estava oculta una imatge de la Mare de Déu, dintre d’una pica baptismal de pedra i coberta per una campana. El rei, meravellat, exclamà: «Oh gran Do» i des d’aleshores la patrona d’Alfafar s’anomena Nostra senyora del Do, per les particulars circumstàncies de la troballa, que recorda la de la Mare de Déu del Puig. El monarca va prometre que si conqueria València, li erigiria un temple en aquell lloc. Pocs anys després hom degué començar la construcció d’un nou edifici, en substitució d’aquella elemental mesquita d’atovó.

Quines dimensions i quina forma tenia aquell primer temple o quin any es va consagrar..? No ho sabem, ja que han desaparegut els arxius que ens hi podrien documentar. Suposem que es tractaria d’una església de les anomenades de la croada, formada per una sola nau amb capelles entre els contraforts i coberta amb un simple enteixinat de fusta, sostingut per arcs ogivals, similar a les que encara es conserven en alguns llocs del país, com ara Llíria, Sagunt, Xàtiva...


Poble antic
La població, que amb dificultat donava una imatge de lloc urbà, no va poder superar el nombre de 40 cases i 300 habitants fins a ben entrat el segle XVII. L’actual itinerari del «Via Crucis» mostra, en gran mesura, l’àmbit original d’aquell poble antic. No obstant això, l’aspecte més determinant de la història antiga i moderna d’Alfafar és la seua designació com a primer centre parroquial al sud de l’Horta de València, el qual abastava, en un principi, les poblacions de Benetússer, Massanassa, Paiporta i Llocnou de la Corona,

Alfafar constituïa el centre religiós i administratiu per a la recaptació d’impostos i delmes, que eren repartits entre el rei –més tard el senyor feudal-, el bisbat i la pròpia parròquia. La Mare de Déu del Do, imatge glorificada amb el nen Jesús dempeus, portant un ocellet a les mans, era el centre de la devoció popular de tot aquest extens territori. Esculpida en pedra de Barxeta, estava pensada per a encastar en un mainell o retaule de pedra, i pareix tindre l’origen al segle XIV.

Després de la guerra contra Castella, a principis del segle XVIII, comença un desenvolupament accelerat de la població, com a conseqüència de l’expansió del cultiu de l’arròs. La necessitat de mà d’obra per a les penoses transformacions de la marjal en camps de cultiu afavoreix la immigració de població de l’interior del país i l’aparició d’un barri ortogonal de barraques i petites cases d’atovó, anomenat de la Fila, per la proximitat a la séquia que porta el seu nom.

El temple parroquial ogival s’havia quedat petit per al poble que creixia ràpidament i tampoc servia ja per a la renovació litúrgica, inspirada en la Contrareforma tridentina que promovia l’arquebisbe Mayoral. En 1736 s’enderroca el vell edifici i s’inicien les obres de l’actual església sobre el mateix solar, les quals quedarien enllestides en 1747, any en què hom va procedir a la consagració del magnífic temple nou, bastit en l’estil barroc valencià. El mestre d’obres, el nom del qual ens és desconegut, devia ser una persona il·lustrada, pràctic en les més acurades tècniques constructives, com ho demostra l’esvelta cúpula, coneixedor de l’arquitectura clàssica i de les regles d’or de Vitruvi, les quals aplica minuciosament en el nostre edifici, com hem pogut comprovar detalladament.

A la nova església es traslladen la imatge de la Mare de Déu del Do, la pica baptismal, la campana antiga, que és col·locada a la cara sud del campanar, els retaules i quadres, tots els ornaments litúrgics i la resta de béns mobles de l’antiga parròquia, com per exemple el calze i la crismera gòtics, etc. Es tractava d’un important patrimoni historico artístic que la parròquia havia acumulat al llarg dels segles. La imatge de la Mare de Déu del Do és posada al centre de l’altar major, fet que propicia la consolidació de la devoció mariana.

Cultiu de l’arròs
El cultiu de l’arròs va estenent-se cap a l’Albufera a còpia de tancar terres de marjal i enterrar camps, escala rere escala. Un prohom d’Alfafar, el diputat Vicent Blanch i Juan, promou la construcció de l’assut, dit de l’Or, a la part baixa del Túria i de les séquies de l’Or i la Nova d’Exarchs per a portar l’aigua sobrant del Túria als termes de València i d’Alfafar, que d’aquesta manera veu considerablement augmentada les seues possibilitats de cultiu. A mitjan segle XIX, Alfafar, amb 1.500 habitants, és un poble ric i puixant, que ja no en té prou amb la seua pròpia marjal i mira cap a noves terres de l’entorn de l’Albufera.

La construcció del ferrocarril cap a Xàtiva i Almansa l’any 1852, que passa a la vora de la població, dóna peu a la implantació de luxoses cases i vil·les junt a l’estació, com ara el palau dels comtes de Ronré, aristòcrates d’origen belga que veren en aquesta horta ubèrrima un paradís inigualable. El palau, bastit en un estil francés, classicista i romàntic a la vegada, estava rodejat d’un frondós jardí que manifestava la suggestió que les terres d’Alfafar produïen als forasters.

En l’últim terç del segle XIX es construeix el nou ajuntament, al camp obert –l’antic albacar musulmà– que hi havia enfront de l’església. Es tracta d’un edifici, en l’estil classicista de l’acadèmia d’arquitectura valenciana, projectat per l’arquitecte Monleon, que manifesta la notable capacitat econòmica de la població, que pot bastir un dels edificis públics més monumentals de tot el país.

Les activitats industrials, especialment els tallers de mobles i manufactures de productes agrícoles, comencen a desenvolupar-se de manera que a principis del segle XX Alfafar posseeix una sòlida estructura econòmica, que dóna peu a una organització sociocultural de gran rellevància en el context polític de l’època. Es consolida definitivament l’agrupació musical, que és la mare de l’actual CIMA, una banda de música amb més de 150 anys de tradició musical.

En 1910 s’inaugura el Casino Cultural, un magnífic edifici d’estil modernista, dotat d’àmplies sales per a diversos serveis culturals i esportius que, juntament amb l’església, l’ajuntament i altres cases modernes de llauradors benestants, conformen una plaça de grans proporcions i monumentalitat. En 1913 s’alça, com a colofó, el Monument a l’Aigua, que havia sigut extreta mitjançant un pou artesà, perforat a la mateixa plaça, fet que suposava un salt qualitatiu en el subministrament d’aigua potable a tota la població.

En 1927 es construeix el nou cementeri municipal, dotat d’artístics monuments funeraris, el qual ha servit de model per a moltes noves implantacions a la comarca. Pocs anys després, en 1931, és inaugurat a la placeta del Forn, al centre de la població, on es trobava la casa pairal dels antics senyors d’Alfafar, els Boïls d’Arenós, el nou Casino Agrícola. Es tracta d’un edifici magnífic, en l’estil modernista florit d’última època, dotat d’amplis serveis socials, avui en dia convertit en Biblioteca Pública Municipal. Declarat monument de la Comunitat Valenciana l’any 1985.

La Guerra Civil de 1936 suposa un gran revés per als interessos d’Alfafar. L’església parroquial és incendiada i destruït pràcticament tot el valuós patrimoni moble que hi havia. La imatge de la Mare de Déu del Do, trencada en 47 trossos, pogué encara ser restaurada, tal com avui la podem veure. Els arxius parroquial i municipal foren igualment pàbul de les flames.

La reconstrucció començà a l’endemà de finalitzar la guerra. Durant els anys de la Dictadura, les activitats agrícoles i industrials es van recuperant lentament. Al final de la dècada dels 50 s’inaugura el gran edifici del Centre Musical: CIMA, coincidint amb el moment de màxima esplendor de la societat, que programa mensualment concerts, balls socials, exposicions, representacions teatrals i operístiques, com mai s’havia vist abans.

Pels anys 60 l’activitat industrial es recupera plenament i s’obri una època accelerada de desenvolupament econòmic. A gairebé totes les plantes baixes del poble es treballa de sol a sol fent, sobretot, mobles de tota mena. Comencen a vindre onades d’immigrants que propicien paral·lelament un boom de la indústria de la construcció. Als anys setanta es construeix un barri dormitori de grans proporcions a la partida d’Orba, anomenat «Parque Alcosa», totalment descontextualitzat del nucli antic de la població.

Desgraciadament, l’especulació del sòl fa que nombrosos edificis modernistes de gran qualitat siguen enderrocats per a construir finques altes. És el cas lamentable de la desaparició del palau i dels jardins dels comtes de Ronré, que és substituït per una barriada d’habitatges d’alta densitat, o dels edificis medievals de la placeta del Forn, etc. El perfil urbà es deteriora irredimiblement mitjançant grans edificacions residencials que trenquen l’harmonia del poble antic. Alfafar passa en deu anys de 5.000 habitants a vora 20.000. L’estructura sociocultural es ressent de l’enorme allau d’immigrants que és impossible de digerir i assimilar.

Mobles i comerços
Els últims 15 anys han suposat la liquidació de l’actiu industrial dels setanta. Els tallers familiars de mobles no han sabut passar a una indústria consolidada del moble. La falta d’un polígon industrial, d’una escola de disseny del moble, l’especulació del sòl, l’excessiva fiscalitat, etc., han malmés les iniciatives populars d’expansió. Solament l’activitat comercial, al recer de l’hipermercat Continente i de les bones comunicacions metropolitanes, ha salvat el poble de la debacle industrial. L’agricultura, que ha vist paral·lelament reduït el seu territori en els últims anys, es troba amenaçada per la contaminació, la falta de rendibilitat i l’envelliment dels llauradors.

A hores d’ara, la població d’Alfafar, que és lleugerament regressiva, mira amb preocupació el seu futur. La falta d’una planificació urbanística que aclarisca tots els nombrosos interrogants al voltant del sòl per a les activitats econòmiques, impedeix una implantació raonable d’empreses a preus competitius. La contaminació generalitzada de les aigües que van a parar a la marjal o que reguen les restes d’horta que encara queden al voltant del poble, el baix nivell tant d’urbanització com de serveis socials, fàcilment constatable, desanima fortament els inversors industrials i els ciutadans que busquen un habitatge per a la seua residència permanent.

En definitiva, hem perdut el paradís, és a dir, hem malbaratat en quatre dècades l’immens patrimoni econòmic, ecològic i cultural que els nostres avantpassats havien arreplegat amb tanta cura. Molta imaginació i molt d’esforç hi hauran de posar les forces vives al capdavant del poble per a poder redreçar la present situació, si volem que Alfafar torne a veure el seu futur amb esperança.

 

zoom imagenes dcwebImágenes ampliables