Obtén el visor de Flash

Llocnou de la Corona

Ayuntamiento Plaza Mayor, 5 - 46910 Llocnou de la Corona Población 123 hab.
Teléfono 963751908 Extensión 1,2 Ha Km2
Email Altitud msnm
Web www.lugarnuevodelacorona.es    

 

Llocnou de la Corona: un refugi de frares al segle XVII, és hui el municipi més menut d’Espanya

CRISTINA VALERO TORTAJADA
Papers de l’Horta, núm. 21 (primer semestre de 2004).
 
Conta la història que l’origen del poble es remunta a 1676, any en què alguns frares desterrats, de l’orde franciscà de la Corona de Jesús de València, escolliren aquest indret per edificar un convent.
 
població 2004: 87 hab.
superfície: 1,27 Ha
llocs d’interés: Església Parroquial, Plaça del Poble.
 
 
Llocnou de la Corona, amb una extensió d’1,27 hectàrees, és el municipi més menut d’Espanya. Està situat a 6,4 quilòmetres al sud de València com un enclavament dins del terme municipal d’Alfafar, a la comarca de l’Horta Sud. Els
seus habitants, 123 segons el cens de població, depenen de forma majoritària de l’agricultura i de la indústria auxiliar del moble.
 
Llocnou de la Corona, o Poble Nou com s’anomena a la comarca, va nàixer al voltant d’un convent al segle XVII. Conta la història que l’origen del poble es remunta a 1676, any en què alguns frares desterrats de l’orde franciscà de la Corona de
Jesús de València escolliren aquest indret per a edificar-hi un convent.
 
El 1676 es va fundar el convent en una heretat de l’horta que pertanyia al terme d’Alfafar. Els frares que s’hi instal·laren eren del convent de la Corona de Jesús de València, fundat en 1653 gràcies a una família rica valenciana que va donar un
antic convent de monges agustines a l’orde franciscà.
 
La vida dels frares havia de ser molt austera, per la qual cosa la construcció del nou establiment a l’horta d’Alfafar estava composta per un sol edifici destinat a la vivenda dels monjos més una xicoteta capella dedicada a la coronació de Déu. Les cel·les eren estretes i menudes, sense cap tipus de comoditat, i els frares vivien en completa pobresa.
 
Quan els pares franciscans decidiren instal·lar-se a l’horta d’Alfafar, València estava patint la greu crisi econòmica ocasionada per l’expulsió dels moriscos. Els nobles valencians no estaven d’acord amb aquesta expulsió, però no pogueren evitar que es produïra. Els moriscos començaren a abandonar les terres valencianes a partir d’octubre de 1610. Es calcula que l’expulsió va afectar quasi 400.000 persones, el 32% de la població. Les conseqüències foren desastroses, i la població
no es va recuperar fins a la dècada dels noranta d’aquest segle. Al voltant de 250 viles morisques quedaren deshabitades i molts llocs de muntanya desaparegueren, fet que va contribuir a un procés de concentració de la població en zones litorals ja que els nous repobladors buscaren zones de regadiu per a instal·lar-se.
 
L’àrea d’Alfafar va veure créixer la població i es convertí en un lloc adequat per a establir un convent, perquè contínuament arribava gent de les viles deshabitades de l’interior que necessitaven alberg, atenció i aliment per a poder sobreviure. En aquests anys, el nombre de bandits va augmentar perquè l’expulsió dels moriscos va produir uns alts índexs de marginalitat i pobresa, i, per tant, una gran inseguretat. Moltes persones quedaren al carrer sense béns ni terres per a conrear i els frares dels convent d’Alfafar els rebien per a oferir-los ajuda.
 
La pesta del segle XVII
Les tasques solidàries dels frares de la Corona de Jesús de València arribats a l’horta d’Alfafar augmentaren també al segle XVII perquè les terres valencianes estigueren marcades per la pesta entre els anys 1647 i 1652. Aquesta epidèmia va ser una de les més greus de la història valenciana. Afectà tots els estaments socials i va deixar milers de morts. I amb la malaltia també hi hagué la fam per la pujada de preus, cosa que va agreujar encara més la crisi. La pesta va deixar un rastre de misèria i de desolació que els frares intentaren pal·liar de la millor manera possible, amb el seu esforç i dedicació als altres tal com establien els estatuts del seu orde.
 
Als problemes causats per la pesta i l’expulsió dels moriscos es va afegir també la guerra. En la dècada dels quaranta es va iniciar el moviment secessionista de Catalunya amb la rebel·lió dels segadors el dia del Corpus, que va acabar en l’alçament dels catalans contra la monarquia.
 
Avalot de llauradors
En aquest context, els llauradors de l’horta, farts de la submissió a què els sotmetien els nobles, es revoltaren el 1663 per a protestar contra l’abús en el pagament d’impostos dels propietaris de les terres, però les tropes monàrquiques tallaren la rebel·lió al juliol d’aquell any.
Moltes famílies de l’horta d’Alfafar es quedaren desemparades davant la pèrdua de familiars en les lluites entre nobles i llauradors, però gràcies als franciscans pogueren sufocar en part el seu sofriment.
Sota el regnat de Carles II, des del 1665 fins al 1700 hi hagué una recuperació econòmica gràcies a la importància del comerç i de la indústria de la seda. El cultiu extensiu de l’arròs també va contribuir a la millora, però aquest benestar es va
trencar amb la Guerra de Successió.
 
La desamortització de Mendizábal
Després de la desamortització de Mendizábal en 1835, per la qual se suprimien els ordes religiosos i es declaraven de propietat estatal els béns eclesiàstics, que es tragueren a subhasta pública, els frares d’aquest xicotet convent abandonaren les instal ·lacions, i amb això es dissolgué la comunitat. L’edifici es va destinar a vivenda, i la capelleta es tancà. Al voltant d’aquesta edificació, els treballadors de la terra començaren a construir barraques i es formà un nucli de població que va ser conegut com Corona en record de la congregació franciscana que es va ubicar en aquell paratge en 1676. Aquest nucli de barraques i cases on s’allotjaven els treballadors del convent s’anomenà Corona i va quedar inclòs en la jurisdicció i terme de la localitat d’Alfafar. En la posterior demarcació territorial d’Espanya realitzada per Antonio Burgos en el segle XIX, Corona es va convertir en municipi independent, amb la nova denominació de Llocnou de la Corona, però sense més territori que l’ocupat per l’església, les vivendes dels veïns, els quatre carrers i la plaça.
 
Indústria del moble
Des d’aleshores fins ara el nombre d’habitants ha estat invariable. L’agricultura, que ha sigut durant anys la principal font de riquesa, està cedint pas a la indústria auxiliar del moble, en la qual s’ocupa el 70% de la població d’entre 30 i 55 anys.
La corporació municipal està integrada per l’alcalde Amadeo Gimeno, que ocupa el càrrec des de les primeres eleccions locals democràtiques, i per quatre regidors.
 
La seua estructura urbanística són cinc agrupacions de cases que conformen quatre carrers i una plaça de 90 metres quadrats en la qual s’ubiquen l’església i l’escola. Tota la superfície del municipi està edificada i té un caràcter residencial, encara que en els últims anys s’ha remodelat l’interior d’algunes vivendes per a instal·lar xicotets tallers industrials.
 
El reduït espai del municipi és l’origen de totes les seues carències d’equipaments. Encara que des del 1988 hi ha una casa consistorial, la construcció de la qual va ser finançada per la Diputació de València amb 24 milions de pessetes, no hi ha més edificis públics. Els veïns de Llocnou de la Corona fan servir dels serveis d’Alfafar, com ara l’atenció mèdica, que reben al municipi del costat.
 
Molts altres serveis també es reben d’Alfafar o de la Mancomunitat de l’Horta Sud, on segons l’alcalde Amadeo Gimeno, “obtenim un tracte de privilegi”. De la Mancomunitat depenen, per exemple, el subministrament i la depuració de les aigües i el servei de bombers.
Encara que Llocnou de la Corona és molt menut i cada vegada hi ha menys gent jove (l’escola hui està tancada), el seu alcalde i els veïns aposten per la cultura. És per això que a les dependències consistorials es troba la biblioteca municipal, on tothom pot gaudir de la lectura.
 
Una de les característiques de Llocnou de la Corona és l’absència de jóvens. Els estudis realitzats per la Generalitat Valenciana destaquen la pràctica absència de població entre 25 i 30 anys.
 
Amadeo Gimeno, alcalde de Llocnou de la Corona des d’abril del 1979, afirma que al municipi els problemes es resolen a soles “perquè som pocs habitants; en un espai tan menut ens veiem les cares tots els dies i podem parlar”.
 
Explica Amadeo que sa casa és el segon ajuntament, i que moltes vegades és allí on es resolen algunes qüestions del municipi. Com la major part dels veïns, Amadeo és llaurador; des que recorda, el seu treball ha estat lligat a la terra, a l’horta i a la marjal. Explica com anaven molts veïns de Llocnou de la Corona al Palmar per treballar a l’Albufera i els viatges al Tremolar per portar cartes i menjar als llauradors que hi treballaven.
 
Després del cansat treball a l’horta, els veïns de Llocnou de la Corona s’ajuntaven a la fresca per contar-se les vivències quotidianes de la vida del camp, mentre els xiquets jugaven al carrer als xavos negres, al piqui o a pilota al sequer que hi havia prop de Llocnou. En determinades èpoques de l’any, en una casa o altra del poble, amb un acordió es muntaven la festa, es feia ball per als xics i xiques i a l’estiu la gent jove anava a Pinedo a prendre el bany a la platja.
 
Alguns veïns d’aquest xicotet municipi recorden com fa 50 o 60 anys quasi totes les cases tenien animals: porquets o borreguets que es criaven a les cases per a després menjar-se’ls. Es feien botifarres, llonganisses, llomello amb oli, costelletes i el pernil que es ficava amb sal. A més, el tioMariano era el carnisser i venia conills
i pollastres a l’única tenda del poble.
 
A Llocnou recorden els majors que no hi havia bars, els veïns anaven a Alfafar on hi havia el Cultural a la plaça. Aquest era el bar dels rics, que tenia cine i l’entrada costava una pesseta d’aquelles de Negrín, mentre que els pobres passaven el
temps lliure en un altre casino més modest. La gent passava el temps de lleure al carrer, però tots es gitaven prompte perquè a l’endemà només eixia el sol anaven al treball perquè havien d’anar a peu a tots els llocs. El tioBarraca, per exemple, anava a peu al Grau a descarregar sacs de guano, de dacsa o de forment. Per treballar la terra a Llocnou,
els hòmens venien de lluny; hi feien garbes i les duien a la marjal a plantar-les a mà, i també se segava l’arròs a mà amb una corbella.
 
La vida ha evolucionat molt al municipi. Hui, la riquesa econòmica és exclusivament industrial amb tallers de mobles i poliment. Actualment, a pocs metres de Llocnou de la Corona es troba un dels principals centres comercials i d’oci de la ciutat de València, cosa que fa que estiga ben comunicat amb autobús i tren ja que molt a prop hi ha l’estació
de ferrocarril d’Alfafar-Benetússer.
 
Entre els habitants en edat laboral hi ha un alt índex d’ocupació; la població femenina es dedica al treball de la casa i la població masculina treballa en el sector serveis o està jubilada.
 
Al centre urbà, al costat de la molt senzilla i moderna casa consistorial s’alça l’església, un edifici envoltat per tres parts per dos carrers i per l’altra per un espai lliure amb algunes palmeres que la separen de l’ajuntament. És una obra de maçoneria
i de taulellets en les zones destacades on hi ha també elements decoratius.
 
Té una coberta de teulada àrab a dues aigües, i al seu interior estan les imatges del Sagrat Cor, de la Immaculada i del Bon Pastor, que acompanyen un llenç de la Sagrada Família i de sant Joan. A aquesta església se celebren al mes de juny
les festes del Corpus, en què participen tots els veïns i veïnes i es rememora la fundació del municipi més menut de tot Espanya.